En la mort de Guillem Reynés Muntaner, arquitecte i escriptor

En Guiem Gran per a la família, una forma de diferenciar les repeticions dels antropònims que marca la tradició, i un dels arquitectes Reynés, una saga que comença a mitjans del segle XIX amb Gaspar Reynés Coll, el besavi que va biografiar i reivindicar Guillem Reynés Muntaner. Tres trets, família, recerca i professió que han marcat la vida i el llegat d’una vida que ara mateix s’acaba d’extingir.

De memòria prodigiosa, ordenat i detallista, sense presses, va aprofitar aquestes qualitats, després d’aplicar-les també a la seva carrera com a arquitecte, per consagrar els darrers anys a munyir el valuós arxiu i la biblioteca familiar per dur a terme el que segurament havia estat un compromís personal i un desig irreprimible: dedicar-se a la literatura i al rescat d’algunes biografies de les que ell n’era dipositari privilegiat, tant des de la memòria oral com pel fons documental que posseïa.

Sense comptar les revelacions més directament familiars, com ara les cartes de l’avi, l’Arquitecte Reynés, quan era estudiant a Barcelona i a Madrid, a finals de segle XIX i el segle XX, hi destaca la biografia de Jeroni Amengual i Oliver, el que va ser propietari i director del diari La Almudaina i d’iniciatives culturals com el Salón Mallorca o les excursions per l’Illa, que son part d’un llibre encara inèdit. Per mitjà de la vida d’Amengual, al que va succeir Gaspar Reynés, pare del finat, tenim coneixement del que va representar la resistència del periodisme de postguerra per suportar les pressions de la censura i de tots aquells que veien en el tímid regionalisme o en la no militància en el fanatisme d’extrema dreta un perill pel Règim.

Però com a complement dels treballs patrimonials ens va sorprendre als darrers anys la seva publicació de dos cuidats llibres de poemes, Cafès i àtics i Enlairaments, rere la lectura dels quals traspua clarament la personalitat de Guillem Reynés. La mirada d’aquell al·lot tímid que observa i viu amb intensitat els estius de Son Rapinya i Son Amengual, la natura i els objectes enyorats; i la observació del pas del temps de l’home madur darrere els vidres de la ciutat que ha vist transformar-se. Però també sorprèn d’aquests sonets, a més de la nostàlgia, la prima ironia, el particular sentit de l’humor i una crítica social que sembla amagada, com en el seu posat, però hi és com hi era en el seu caràcter, tradicional i modern.

Guillem Reynés no era un home de la societat, però no per això va estar poc compromès amb la cultura, amb la llengua i amb el patrimoni. Vàrem compartir molts correus parlant d’aquestes coses. Al darrer fa poc en felicitar-me pel meu aniversari em deia: ja no ets jove, però tampoc ets vell.

Suscríbete para seguir leyendo