Mallorca subvenciona la seva pròpia mort amb l'addicció al creixement

Mallorca és addicte al creixement com Espanya és addicte al turisme. En aquest esquema, la immigració és funcional perquè assegura una oferta constant de mà d’obra barata, mentre els beneficis es concentren i els costos se socialitzen, erosionant un estat del benestar que ja no pot complir les seves promeses i desplaçant el malestar cap als més febles. "Si jo fos un nord-africà de vint anys, estaria en una pastera com aquesta. Si em retornen, si tinc la sort d'arribar sense ofegar-me, al mes següent, estaria de nou allí intentant franquejar la barrera", deia Felipe González el 1992, quan encara era president.

El debat sobre la immigració, sovint plantejat en termes morals o identitaris, és fonamentalment un debat econòmic. Un debat sobre el tipus de creixement que s’ha decidit impulsar. Espanya ha optat per un model expansiu: més activitat, més ocupació i més recaptació. Però aquest creixement no s’ha traduït en una millora de la qualitat de vida dels ciutadans.

L’economia crea llocs de feina, però la gran majoria són ocupacions de baixa qualificació. Només un 10% de les noves contractacions requereixen estudis superiors, segons el Govern. Aquesta dada defineix el perfil productiu del territori: una economia fortament terciaritzada, amb el turisme com a columna vertebral, que genera activitat però amb una productivitat i uns salaris molt baixos. Per això el sistema necessita una oferta constant de mà d’obra disposada a acceptar aquestes condicions. La immigració és una peça funcional del model. Permet sostenir el ritme d’activitat sense alterar els equilibris salarials ni obligar a una transformació profunda del sistema productiu. Es configura una bossa de treballadors que operen en condicions de gran competència entre ells, la pressió sobre els salaris es manté a la baixa i els incentius per invertir en activitats de més valor afegit es debiliten.

En paral·lel, el sistema trasllada una part significativa dels seus costos al conjunt de la ciutadania. Dècades de creixement urbanístic i poblacional, habitatge insuficient, serveis públics tensionats i infraestructures al límit. Al mateix temps, el que és essencial es desplaça progressivament cap a l’esfera privada, empès per la saturació del sistema públic. Els beneficis es concentren, els costos s’estenen. El model funcionant amb total normalitat.

El debat sobre la regularització dels immigrants s’inscriu dins d’aquesta mateixa lògica. Regularitzar pot ser una eina necessària des del punt de vista administratiu i social. Però si no va acompanyada d’un canvi en el model productiu, corre el risc de consolidar la precarietat en lloc de superar-la. La qüestió de fons no és només quantes persones s’incorporen al sistema legal, sinó en quines condicions econòmiques ho fan i amb quines perspectives de futur.

Alguns partits focalitzen la seva crítica en els immigrants, evitant confrontar-se amb els sectors econòmics que es beneficien del model. Altres defensen la necessitat d’obertura sense abordar amb prou claredat els límits i les conseqüències d’aquesta estratègia. Això té implicacions directes sobre el benestar de la població perquè la correlació és clara: economies amb més productivitat generen salaris més alts i, en conseqüència, majors nivells de vida.

Sobretot implica revisar els incentius que han consolidat l’actual estructura econòmica perquè Mallorca fa dècades que es troba en un punt crític. El risc és una erosió constant de la riquesa de les famílies, una pressió creixent sobre els serveis públics i una sensació difusa de pèrdua de control sobre el mateix territori. Lobjectiu és decidir si vol ser una terra de flux incessant, on les persones són intercanviables i els salaris es mantenen dòcilment baixos, mentre la roda gira amb una regularitat hipnòtica. O bé un espai més exigent, capaç de generar valor sense devorar-se a si mateix, capaç de sostenir-se amb menys mans però amb més pes en cadascuna.

El creixement ha esdevingut una religió sense salvació, una litúrgia de xifres que ignora el rostre concret dels qui viuen pitjor cada any que passa. És una respiració col·lectiva que ofega els individus. Un mercat laboral basat en alta rotació i baixa qualificació dificulta l’arrelament i afavoreix dinàmiques de substitució constant. Elements com la llengua pròpia perden funcionalitat, queden desplaçats en l’estructura social i desapareixen per una lògica sistèmica que prioritza l’eficiència a curt termini per damunt de la continuïtat cultural. Mallorca es buida de mallorquins perquè es tornen irrellevants en la seva pròpia terra. Si no canvien els incentius, si continua aquesta economia de baixos salaris i alta rotació, Mallorca estarà subvencionant la seva pròpia mort.

La política de fronteres obertes respon també a aquest sistema addicte al creixement. Necessita persones disponibles que competeixin entre ells. L’oferta infinita de mà d’obra és el somni de qualsevol economia sense ànima. Assenyalar els qui arriben és, en aquest context, una forma d’evitar la qüestió de fons. El sistema els necessita amb la mateixa intensitat amb què després els integra de manera precària. El conflicte no és entre els que són dins i els que arriben, sinó entre un model que tendeix a concentrar beneficis i una societat que en suporta els costos. D'aquí la importància de gestionar l'aeroport, la principal porta d'entrada a les Balears.

Mentre alguns assenyalen els més febles amb el dit tremolós de la por, els veritables responsables, els qui dissenyen el model i n’extreuen el rendiment, continuen protegits. És una manera d’evitar el conflicte vertical transformant-lo en un soroll horitzontal. En un món regit per la llei del més fort, sempre hi ha guanyadors. Però convé no confondre avantatge amb seguretat. Els sistemes que es construeixen sobre la pressió dels més febles tendeixen a estendre’s. Si no es deixa de subvencionar aquesta economia de baixos salaris i alta rotació, tot el debat sobre immigració serà una distracció. El problema no és qui arriba. El problema és el model que els crida i que, després, empobreix a la majoria.

Suscríbete para seguir leyendo