Mallorca serà Miami si no protegeix el català

Mallorca deixà de ser una illa fa temps per esdevenir una gran ciutat. No per decisió política explícita, sinó per acumulació de processos: dècades de creixement urbanístic, pressió turística sostinguda i una progressiva subordinació del territori a la lògica del mercat. El resultat és recognoscible: una metròpoli difusa, sense límits clars, que s’expandeix sobre el que abans era foravila. Mallorca ja no és un espai delimitat, sinó un sistema urbà en contínua expansió.

Fa només uns dies, Terraferida publicava un manifest molt dur alertant de la situació: «L’excés de construcció destrueix foravila a un ritme mai vist. La terra que ens ho ha donat tot, el paisatge que ens ha fet com som, la nostra pròpia casa, desapareix davall el ciment, l’asfalt i la cobdícia immobiliària que mai en té prou».

La pregunta és si Mallorca, en aquest procés, conservarà un centre cultural propi o esdevindrà una plataforma funcional al servei del capital global. I aquí la llengua és el punt crític perquè la llengua no és un element decoratiu. Funciona com una estructura de poder. Determina quins codis organitzen l’espai públic. Qui fixa la llengua fixa el marc mental. A Miami, l’anglès és la llengua del poder. El castellà hi té una presència social potent, però la jerarquia és clara. Quan Donald Trump va retirar l’espanyol com a instrument de comunicació de la Casa Blanca, no era una anècdota cultural. Era un gest de poder simbòlic.

Si Mallorca no defensa el català, serà Miami, una ciutat sense centre cultural propi, una plataforma d’intercanvi, un espai funcional, atractiu i rendible, però amb identitat subordinada a la lògica del mercat. Miami és una ciutat poderosa perquè assumeix que no hi ha ambigüitat sobre quin és el codi de poder. El català retrocedeix no perquè sigui prohibit, sinó perquè deixa de ser imprescindible. I quan una llengua deixa de ser necessària, comença a ser ornamental.

En el seu manifest, Terraferida també posa el focus en el futur: «Els ecosistemes que han sostingut la vida al llarg de mil·lennis s’urbanitzen i es turistifiquen a tota velocitat, convertint Mallorca en una sola ciutat massificada, cada dia més injusta, cara i irrespirable. Paisatges fèrtils, bells i amb una història rica i antiga esdevenen llocs sense ànima, on els doblers són la mesura única de les coses i res del que feim, som i parlam sembla importar als nous amos de la terra. Milers de xalets de luxe, autopistes i plantes fotovoltaiques s’estenen com una plaga. I ho fan amb la complicitat de les administracions que l’haurien de protegir, que ens haurien de protegir».

La globalització no té paciència amb les llengües que no estan protegides per una voluntat política clara. El mercat tendeix a uniformitzar codis. El turisme no exigeix complexitat cultural. L’inversor no demana matisos lingüístics. El capital vol seguretat jurídica i comunicació eficient.

Si el català deixa de ser llengua de l’administració efectiva, de l’empresa, del comerç, de l’espai públic real i no simbòlic, la ciutat canvia de naturalesa. Vox això ho ha entès amb claredat. Pressiona perquè el català deixi de ser obligatori en la funció pública, en l’escola i en l’educació. El requisit lingüístic és una línia vermella perquè estableix jerarquia. Si desapareix, el centre es desplaça. Quan la llengua local retrocedeix davant la pressió econòmica, el que retrocedeix no és només un codi lingüístic, sinó una manera d’entendre el món.

El fracàs absolut de la candidatura de Palma per ser Capital Europea de la Cultura en 2031 respon a la mateixa lògica que explica que Palma pot acabar sent una ciutat impecable des del punt de vista immobiliari i neutra des del punt de vista cultural, amb una llengua pròpia reduïda a l’àmbit íntim o festiu.

Miami és una ciutat extraordinàriament dinàmica, però també és una ciutat on la identitat és fonamentalment econòmica. El capital és el relat central. La ciutat es defineix per la seva capacitat d’atraure fluxos. Mallorca avança a marxes forçades cap aquest camí: una ciutat que es defineix pel seu valor de mercat, no per la seva densitat cultural.

El català és avui l’últim element estructural que manté Mallorca ancorada a una tradició pròpia. Sense una llengua pròpia forta, l’illa convertida en gran ciutat esdevé intercanviable i, per tant, és un node més en la xarxa de ciutats costaneres d’alt valor immobiliari i turístic. El procés és gradual. Primer, el català deixa de ser necessari en determinats sectors econòmics. Després, esdevé prescindible en l’administració quotidiana. Finalment, queda reduït a celebracions simbòliques. La ciutat continua funcionant, però ja no és la mateixa.

La llengua determina quins referents culturals circulen i quins debats es produeixen. Una ciutat que abandona la seva llengua està abandonant part del seu centre de gravetat. Mallorca pot optar per ser una ciutat global amb arrelament lingüístic fort, com ho són altres capitals europees que protegeixen la seva llengua sense complexos. O pot optar per una neutralitat pràctica que, a mitjà termini, significa substitució. Quan una llengua és necessària, és viva. Quan és opcional, és vulnerable.

L'escriptor mallorquí Carles Rabassa sacsejava el passat dissabte la societat catalana amb el seu discurs pel Premi Sant Jordi, on assegurava que «sense el català, nosaltres no hi som», exigia «una legislació que faci que el català sigui imprescindible» i denunciava que «els virreis i titelles que ens governen no ho faran possible mai».

Mallorca ha guanyat 294.000 residents en 25 anys. Cada nou resident és també un nou codi cultural, una nova llengua possible, una nova manera d’habitar l’espai. En aquest context, pensar que el català es mantindrà per inèrcia és una ingenuïtat. Les llengües no sobreviuen per simpatia ni per tradició, sinó per necessitat estructural. O el català és imprescindible per treballar, per prosperar i per participar plenament en la vida pública, o serà progressivament desplaçat per llengües més útils en termes de mercat. Mallorca encara és a temps de decidir si vol ser una ciutat global amb centre propi o una perifèria eficient sense ànima. Perquè, al final, totes les ciutats parlen la llengua del poder. I la qüestió és simple: quina serà la de Mallorca.

Suscríbete para seguir leyendo