Un burca per amagar la submissió davant Aena

Aquesta setmana s’ha produït un fet realment extraordinari. Les discusions sobre el burca i Bad Bunny han monopolitzat l’actualitat. Els partits han debatut sobre drets fonamentals i cohesió cultural, advertint sobre determinades estructures d’opressió i el risc d’un relativisme acrític. Mentre el focus es concentrava en el símbol, s’ha produït un moviment de naturalesa molt més estructural. Aena ha anunciat una pujada de tarifes aeroportuàries i ha tornat a descartar qualsevol fórmula de cogestió amb les Balears. «Estem convençuts del nostre model», afirma el president d’Aena, Maurici Lucena. El model és centralitzat i no es toca. Tot això amb l’absoluta indiferència dels qui haurien de defensar-vos davant un greuge d’aquest tipus. La manca de poder real dels polítics autonòmics és tan absoluta que s’entretenen amb debats simbòlics.

Els lectors de Radiacions ja coneixen Lucena, que va protagonitzar l’article Míssils i drons al paradís obedient de les Balears, on s’explicava que el Govern central mai deixarà que les Balears participin de les decisions de Son Sant Joan, el centre nerviós del poder econòmic de Mallorca.

Les Balears són un territori altament exposat al flux global. El seu model econòmic depèn de la connectivitat aèria, i per això l’aeroport de Palma no és una infraestructura secundària sinó el mecanisme que regula el volum de l’activitat turística, la intensitat del mercat laboral, la pressió sobre l’habitatge i, en última instància, el ritme de la transformació demogràfica. Qui governa el flux governa el model.

En les darreres dècades, les Illes han incorporat centenars de milers de nous residents davant l’atònita mirada dels mallorquins. Una transformació demogràfica impressionant provocada per un flux majoritàriament aeroportuari. La pràctica totalitat dels nouvinguts arriba amb bitllet d’avió.

El Govern de Marga Prohens i els partits intervenen en el debat cultural sobre integració i símbols religiosos mentre accepten que no disposen de capacitat decisòria sobre la principal porta d’entrada al territori. La sobirania simbòlica contrasta amb la dependència infraestructural. Les Balears paguen, però no manen.

El debat del burca és visible, polaritzador i mediàtic, per això agrada tant als polítics autonòmics. La política tarifària d’Aena, en canvi, és tècnica i profundament estructural. Una pujada de tarifes suposa que els ciutadans de les Balears pagaran encara més pels bitllets d’avió. Les tarifes influeixen en les rutes, en la competitivitat, en el volum potencial de passatgers i, per extensió, en el model territorial.

Els ingenus pensen que la cogestió aeroportuària ha estat una reivindicació real a les Balears, però l’Estat sempre conserva la palanca mentre el Govern segueix administrant els impactes de la massificació i l’onada migratòria. En un context de globalització avançada, moltes decisions econòmiques i infraestructurals es prenen en escales superiors mentre el debat polític territorial es desplaça cap a l’àmbit cultural i identitari. La política s’ha culturalitzat en paral·lel a la concentració de poder material.

És més fàcil pels partits discutir símbols que discutir infraestructures. És més fàcil pronunciar-se sobre integració que negociar competències reals. Però en un territori com les Balears, el control del flux és una qüestió central. No es tracta només de volum turístic sinó de sostenibilitat demogràfica, de pressió sobre serveis públics, de cohesió social.

Quan Aena reafirma el seu model i descarta la cogestió, envia un missatge clar sobre l’arquitectura del poder. El sistema funciona en clau centralitzada. Les infraestructures estratègiques operen dins una lògica estatal. Les Balears participen en el sistema, però no el dirigeixen. El futur del territori no depèn de la regulació d’un símbol religiós, sinó de la governança del seu model econòmic i de la capacitat de decidir sobre el ritme de la seva obertura.

Mentre el debat gira entorn del vel, les pistes continuen operant amb normalitat administrativa. I en aquesta normalitat es defineix el model.

Això ja es va veure amb aquella gran escenificació per part de l’esquerra del traspàs de les competències de Costes que havia de demostrar que l’autogovern avançava, que Madrid confiava en les Balears, que finalment podríem administrar el nostre propi litoral. El que va passar va ser diferent: les Balears es quedaren la gestió i l’Estat mantenia la caixa. Les Illes varen rebre els expedients, els conflictes, les inspeccions, els problemes amb els quioscs, amb els embarcadors, amb els camps de boies, és a dir amb la responsabilitat, i ells es varen reservar el cànon, el botí, la recaptació, més de dotze milions d’euros anuals que continuen entrant a Madrid.

És a dir, les Balears fan la feina i ells compten els diners, mentre ho presenten com un avenç institucional, com un gest de confiança, com una prova de maduresa autonòmica, quan en realitat és el mateix de sempre: descentralitzar la càrrega i centralitzar el benefici.

El conseller de la Mar, Juan Manuel Lafuente, reconeixia fa unes setmanes que els ingressos per a Madrid han crescut i les despeses les assumeix íntegrament la comunitat autònoma, sense compensació. En la pràctica, les Balears exerceixen una competència amb recursos propis perquè l’Estat faci caixa. El poder real consisteix a cobrar i no a gestionar; el que queda aquí és l’administració del decorat.

Terraferida escrivia aquest dimecres: «Mai hem vist un burca a Mallorca. El Consell tampoc ha vist mai els 10.000 habitatges turístics il·legals oferits a Airbnb. Misteris mallorquins». La preocupació pel burca i el nicab dels partits contrasta amb la poca importància que li han donat al tancament de la cogestió aeroportuària, que tendrà una incidència altíssima pels ciutadans de les Balears.

Son Sant Joan, aquesta màquina colossal que s’alimenta del flux que el territori suporta, és gestionada des d’un despatx a Madrid, des d’una seu que respon abans als fons d’inversió i als accionistes que als residents que han de conviure amb les conseqüències. Aena celebra beneficis i comunica rècords de passatgers amb l’entusiasme d’una corporació que ha oblidat que gestiona una infraestructura que condiciona una societat sencera.

Perquè el control de l’aeroport és el control del model. Cedir-lo seria admetre que les Balears tenen dret a decidir quina relació volen tenir amb el món, quin volum de flux volen suportar, quin ritme de creixement volen assumir. Mentrestant, les Balears continuen creixent i el debat sobre sostenibilitat queda atrapat entre la retòrica i la resignació.

Suscríbete para seguir leyendo