El creixement de Vox i Aliança Catalana obri una esquerda en el model actual

El món que s’està configurant tendeix a dividir-se cada vegada més entre els qui consideren la immigració com una necessitat estructural o dret humà i els qui la perceben com una amenaça existencial. Aquesta fractura traça una línia de conflicte que travessa economies, identitats i sistemes polítics. Les societats que demanden mà d’obra i creixement demogràfic xoquen amb comunitats que temen la pèrdua de cohesió, de drets materials o de continuïtat cultural. Aquest debat, que ja condiciona eleccions i governs a tot Occident, posa en qüestió no només polítiques públiques, sinó la definició mateixa de comunitat i de límit.

El dilema, segons Pedro Sánchez, és aquest: «Les nacions occidentals hem de triar entre convertir-nos en societats tancades i empobrides, o obertes i pròsperes». «Creixement o retrocés», resumeix. Sosté que «l’única opció per a evitar el declivi és integrar als migrants de la forma més ordenada i eficaç possible». Inclús assegura que «gairebé dues de cada tres espanyols creuen que la immigració representa una oportunitat o una necessitat».

Durant anys s’ha acceptat una concepció del govern basada en la idea que els principals problemes eren essencialment administratius. Aquest enfocament ha permès una certa estabilitat en un context de creixement sostingut. Amb el pas del temps, però, les estructures institucionals no s’han adaptat a noves realitats socials, econòmiques i demogràfiques. A les Balears les tensions es veuen amb claredat. És un territori petit, sotmès a una pressió econòmica i demogràfica intensa, amb un model productiu altament rendible però també altament dependent del creixement continu.

El problema és que el creixement no ha millorat les condicions materials de manera homogènia. L’habitatge s’ha encarit fins a límits difícils de justificar, els serveis públics funcionen amb tensió constant i la inflació ha actuat com un impost silenciós sobre amplis sectors socials.

Quan el nivell de vida retrocedeix, la política deixa de ser una qüestió d’eficiència i es converteix en una qüestió de confiança. Un indicador especialment revelador d’aquest canvi de clima polític és la percepció ciutadana sobre l’organització territorial. Segons la darrera enquesta d’Electomanía, només un 7,4% dels ciutadans de les Balears es mostren partidaris de mantenir l’statu quo autonòmic. La resta es divideix entre un 52,4% que aposta per més centralització i un 40,2% que reclama més descentralització.

Aquestes xifres apunten a una pèrdua clara de credibilitat del marc actual com a espai efectiu de protecció i resolució de problemes. El suport a la centralització no respon tant a una convicció ideològica sòlida com a una recerca de seguretat i capacitat d’acció davant la percepció que l’autonomia ja no disposa dels instruments necessaris per garantir estabilitat, serveis i horitzó col·lectiu. És un vot de desconfiança funcional. Quan el prestigi de les institucions es posa en qüestió, la política es torna territorial. El debat ara es mou sobre qui té la capacitat real d’imposar límits i d’ordenar l’espai.

A mesura que aquesta expectativa de benestar esdevé més fràgil i desigual, les limitacions del model institucional es fan evidents també en l’àmbit social. Les famílies deixen de percebre l’Estat com un garant efectiu de seguretat, estabilitat o mobilitat social, i opten pel replegament privat com a mecanisme de protecció. Aquest desplaçament de la confiança tendrà conseqüències profundes sobre la cohesió social.

El creixement electoral de Vox o d’Aliança Catalana és un símptoma que expressa la ruptura d’un pacte implícit: aquell que assumia que, malgrat les limitacions, l’autonomia i la gestió garantirien una certa seguretat material i simbòlica. Quan aquesta promesa deixa de funcionar, una part significativa de la societat cerca respostes fora del marc que percep com a esgotat. A l’altre extrem, el 40% que reclama més descentralització parteix d’una conclusió semblant, però inversa: el problema és la insuficiència de poder real. No vol més centre sinó més capacitat de decidir des dels seus territoris. Dues respostes oposades a una mateixa percepció de bloqueig.

Aquest vot considera que el sistema actual ja no protegeix, ja no ordena i ja no dona horitzó. Els polítics, obsessionats pels símptomes i els efectes, rarament practiquen anàlisis que revelin les causes autèntiques del que passa davant els seus ulls, com explicava Andrés Ferret. L’auge de Vox i AC és, en aquest sentit, el resultat d’anys de renúncia a abordar aquestes causes estructurals.

Els partits de Santiago Abascal i Sílvia Orriols estan encarnant la pulsió antisistema: malestar amb els partits que governen, refugi en identitats fortes i rebuig del sistema polític tradicional. A Espanya, aquest èmfasi s’articula a través de la tensió entre nacionalisme espanyol i nacionalismes/regionalismes perifèrics. Per això a Aragó només han pujat Vox i Chunta Aragonesista.

Vox ha presentat al Parlament una iniciativa per «superar un model divisiu» en referència al sistema autonòmic on proposen la recuperació per part de l’Estat de competències com educació o sanitat: «Són les veritables necessitats dels espanyols, i no les suposades necessitats de les comunitats autònomes, les que haurien de ser considerades en configurar un sistema de finançament territorial. L’autèntica solució no passa per un nou sistema de finançament autonòmic, sinó per superar un model esgotat i avançar cap a un Estat que posi tots els seus recursos al servei del benestar i la prosperitat dels espanyols».

El conflicte que s’obre no és conjuntural. Les societats que no resolguin aquesta tensió amb intel·ligència política la resoldran amb fractura. El debat serà qui decideix els límits i amb quina legitimitat.

Suscríbete para seguir leyendo