El ‘boom’ d’unes illes que varen fer fallida

Llegint la premsa internacional em trob amb un reportatge llarg a Politico, la Bíblia de les elits europees, sobre unes illes mediterrànies en plena decadència. El text parla de creixement accelerat, d’una prosperitat tant intensa com fràgil, de corrupció normalitzada i d’un paisatge urbà devorat per la cobdícia. Parla de turisme desfermat, de diners fàcils, de grues omnipresents i d’una classe política incapaç, o poc disposada, a posar límits. Tot això sota el títol de El boom que va fer fallida.

El reportatge comença en un districte d’oci nocturn. Multituds de turistes transiten entre clubs de striptease, locals temàtics i hotels aixecats a tota velocitat dins edificis nous, desairosos, sense gens de respecte pel seu entorn. Com enredadores agressives, aquestes construccions han començat a envair els barris veïns. No és només una qüestió estètica. És la sensació que l’espai públic ha estat conquerit sense oposició real, amb la resignació tàcita de qui ja ha assumit que resistir no surt a compte.

Un veí explica la seva indignació pels plans de construir un hotel de luxe gegantí vora una platja tranquil·la que després es vendrà com a exclusivitat. Però afegeix, amb una lucidesa cansada, que probablement la majoria dels residents hi acabaran donant suport. El valor de les propietats pujarà.

Aquesta petita «nació insular» ha experimentat un auge econòmic espectacular, impulsat per una estratègia molt clara: cortejar els rics del món. El creixement ha estat tan ràpid que ha deixat deformitats visibles: infraestructures que no donen l’abast, una crisi d’habitatge permanent, una vida quotidiana cada vegada més incòmoda. Els residents es queixen, però també reconeixen, sovint en veu baixa, que el sistema els ha beneficiat. El reportatge recull la sensació d’haver entrat en una espiral difícil de frenar, on qualsevol intent de posar límits és vist com una amenaça a la prosperitat col·lectiva.

Les grans constructores han après a passar per damunt de polítics i lleis urbanístiques amb facilitat, aixecant horitzons amenaçadors sobre una costa antigament prístina, mentre infraestructures clau es degraden sense remei. «La política s’ha deteriorat al mateix ritme que el territori», assenyala el reportatge, generant escàndols de corrupció i una persistent sensació d’impunitat. Un antic diputat hi posa paraules encara més dures: «Segles de dominació colonial han ensenyat als seus compatriotes que robar a l’Estat no és un pecat, sinó una habilitat».

El resultat és una prosperitat aparent, però també un deteriorament progressiu de les condicions de vida. Les infraestructures continuen sense donar l’abast, l’habitatge s’ha convertit en un problema estructural i la vida quotidiana és cada vegada més feixuga. La contradicció s’ha instal·lat al centre del model: el malestar creix al mateix temps que la dependència d’un sistema que ningú no sembla disposat a qüestionar de debò. Els escàndols de corrupció s’encadenen. La sensació d’impunitat és persistent. Però res no s’atura.

«Si es vol un exemple clar de la profunda lletjor i decadència moral infligida per una dècada de mal govern, no hi ha res pitjor que visitar el districte festiu», afirma el text, que afegeix que «aquest vertiginós creixement accelerat ha provocat greus deformitats, especialment visibles en el cada vegada més precari entorn de vida del país». No es tracta només d’edificis o infraestructures, sinó d’una degradació més profunda.

Situat al nord d’Àfrica, explica el diari, l’arxipèlag és menys un territori que una ciutat-estat al Mediterrani. «S'aprecia l'eclèctic llegat arquitectònic d'una panòplia d'invasors imperials. El segle XX va ser testimoni d'un amarg conflicte lingüístic i violència política», ressumeix el text. Però el somni era convertir-lo en una cosmòpolis per als superrics, «un Dubai mediterrani d’hotels de luxe i edificis imponents». Passaports venuts a estrangers adinerats. Facilitats extraordinàries per a empreses. Accés privilegiat al mercat europeu a canvi de poca cosa.

El producte interior brut per càpita es disparà en pocs anys, molt per damunt de la mitjana europea. Emergí una nova classe de ciutadans pròspers, poc inclinada a qüestionar el sistema que els havia enriquit. Però aquesta prosperitat també va estrènyer la relació entre negocis i poder polític. El procés de planificació urbanística, una teranyina d’organismes i competències, es demostrà extremadament permeable a les pressions dels promotors. Les normes no desapareixien: s’aplicaven selectivament, sempre als mateixos.

La construcció no s’aturà. Al contrari. L’arribada massiva de treballadors migrants, turistes i inversors inflà la població fins al límit. Frenar el creixement, advertien alguns dirigents, hauria estat un obstacle greu per a l’economia. En unes illes tan petites, l’única direcció possible era cap amunt. La densitat augmentà, la pressió sobre l’habitatge es cronificà i la convivència es tornà més fràgil.

El país es convertí ràpidament en un paradís per als inversors internacionals, però aquesta prosperitat també va estrènyer fins a l’asfíxia la relació entre negocis i política. La construcció interminable va atreure onades successives de població, inflant els censos cada estiu i cronificant una crisi d’habitatge que ja no sembla conjuntural. Tal vegada tot plegat no és més que el destí previsible d’una economia petita, pobra en recursos i abocada als serveis, amb una classe política que ja no té gaire cosa a oferir més enllà d’un accés privilegiat a un mercat capturat pels interessos privats.

El text, no obstant, descriu Malta i no les Balears. Però potser el més pertorbador és el poc esforç que ha calgut per confondre-ho amb casa nostra. «Una comunitat que ha sacrificat massa coses al vedell d’or», escrivia el mestre Andrés Ferret.

Suscríbete para seguir leyendo