Manual per convertir les Balears en una terra de senyors i servents

L’estat del benestar anirà perdent legitimitat a mesura que els recursos s’esgotin i el cost del sistema es distribueixi sense excepcions. Quan això passi, la idea de protecció col·lectiva deixarà de funcionar com a pacte social i es convertirà en una font de tensió. No perquè la societat hagi canviat, sinó perquè el model ja no pot complir les promeses sobre les quals es va construir.

Més població, més turisme, més activitat econòmica i, al mateix temps, salaris baixos i creació de llocs de feina d’escassa qualificació. Què passa quan el mecanisme que alimenta el creixement és, alhora, la principal font de fragilitat? La proposta de regularitzar els immigrants que ja viuen i treballen a les Illes és la primera resposta explícita a aquesta contradicció. No és un gir ideològic ni un gest humanitari, sinó una decisió funcional. Quan tot depèn de tenir sempre més gent treballant en pitjors condicions, el sistema no genera prosperitat compartida: produeix desigualtat estructural.

Les Balears tenen un sistema d’estrangeria col·lapsat, sense mitjans, amb cites impossibles i amb un mercat negre que afavoreix màfies i intermediaris. Persones que ja formen part del mercat laboral balear, que ja sostenen sectors de l’economia, es veuen atrapades en una irregularitat administrativa que beneficia tercers i degrada l’Estat. Regularitzar, en aquest context, és una operació de manteniment del sistema.

«Tot aquell que vingui a treballar, sumar i integrar-se en Balears és benvingut (...), som una terra oberta dedicada a més al sector serveis», assegurava fa just uns mesos la presidenta del Govern, Marga Prohens, mentre defensava alhora que el creixement poblacional és “insostenible”.

Regularitzar implica treure treballadors de l’economia submergida, aflorar rendes, augmentar cotitzacions i ingressos fiscals, estabilitzar trajectòries vitals i facilitar l’accés normalitzat a sanitat, educació i habitatge. Això suposarà més doblers per al Govern, en un context de recaptació ja en màxims històrics.

Prohens necessita els immigrants per sostenir el model, però també ha de respondre a un malestar creixent entre una part de la població que associa el creixement demogràfic a la degradació dels serveis i a la pèrdua de qualitat de vida. D’aquí el seu discurs oscil·lant entre el reconeixement i la “contenció”.

D’aquesta forma, la ‘mina d’or’ pot continuar oberta tot l’any. El que no es discuteix és si aquesta dependència estructural de mà d’obra importada és compatible amb la sostenibilitat territorial.

En el primer Radiacions ja apareixia Diego Rubio, director del Gabinet de la Presidència de Pedro Sánchez, reivindicant a Londres el creixement demogràfic com a motor del creixement econòmic. Més població, més consum, més mà d’obra, més PIB. El Govern central no vol controlar el creixement demogràfic, sinó aprofitar-lo, mantenint les Illes com una frontera econòmica permanent. Quan el flux esdevé estructural, cal regularitzar-lo per evitar que el sistema s’ofegui en la seva pròpia ineficiència administrativa.

El problema és un model econòmic que genera de manera sistemàtica llocs de feina poc productius i mal pagats. La responsabilitat no recau en qui accepta aquestes feines, sinó en els sectors que les necessiten i en les normes que les fan rendibles. No es tracta de frenar la immigració per salvar l’estat del benestar, sinó de deixar de sostenir una economia basada en mà d’obra barata, especialment quan serveix un consum que ni tan sols és resident.

Cal reconèixer a Pedro Sánchez la capacitat d’avaluar amb precisió l’estat d’ànim del moment. La regularització de mig milió de persones no s’entén només com una decisió econòmica o administrativa, sinó com una lectura política del malestar creixent davant la violència extrema de l’ICE als Estats Units. Sánchez intueix que la temptació autoritària té mala premsa quan esdevé massa explícita i opta per una solució que combina pragmatisme i relat humanitari. Rubio i Sánchez varen demanar fa setmanes propostes “que generin debat” i no hagin de passar pel Congrés.

Un sistema que concentra drets, estabilitat i rendiment en una minoria cada vegada més petita, mentre converteix la resta en població sobrera i mòbil. Aquesta majoria es desplaça cap allà on encara hi ha demanda de treball barat, però no d’arrelament ni de ciutadania. No hi ha integració prevista, només administració del excedent. Es normalitza una societat dividida entre una minoria instal·lada i una majoria desconnectada, sense relat i sense lloc.

El que està passant a les Balears no és una crisi puntual. És el resultat acumulat de dècades d’infrafinançament combinades amb una voluntat política i econòmica de créixer sense límits, consumir sense arrels i expandir-se sense preguntar-se qui en paga el cost.

Els nous regularitzats cotitzaran, consumiran i treballaran, però continuaran exclosos de l’accés real a l’habitatge i a l’ascens social. Així es va dibuixant una terra de senyors i servents, amb una classe mitjana que s’aprima i una majoria atrapada en la supervivència. Salaris baixos, lloguers impossibles i mobilitat vital nul·la.

Ara mateix hi ha famílies senceres que ja viuen al subsòl, comparteixen pisos, ocupen infrahabitatges sense cèdula i treballen en negre. En aquest escenari, l’estat del benestar deixa de ser un horitzó compartit i passa a ser un privilegi defensiu. Quan els recursos no basten, la solidaritat es transforma en competència. Tot això passa mentre les Balears incorporen, any rere any, prop de 15.000 nous residents. Ser del sud no és cap ganga.

Suscríbete para seguir leyendo