L’abstenció guanyarà les pròximes eleccions a les Balears

L’empobriment no acostuma a produir-se de manera aparatosa. No sol venir acompanyat de grans gestos, ni de ruïnes espectaculars, ni de discursos solemnes. És, més aviat, un procés discret, metòdic, gairebé administratiu. Avança amb una lentitud tan constant que permet a tothom continuar amb la seva vida sense la sensació que res essencial estigui canviant. Petites pèrdues successives, una suma de detalls que, considerats aïlladament, semblen irrellevants, però que amb el temps acaben configurant un paisatge perfectament recognoscible.

Al començament, els símptomes són menors. Un servei públic que funciona amb menys diligència. Un trajecte quotidià que es fa més feixuc. Un salari que ja no permet el mateix marge que permetia fa uns anys. Són variacions petites, però persistents. La vida no s’ensorra: s’estreny. I aquesta diferència és clau per entendre per què gairebé ningú no reacciona. Tot això, paradoxalment, en unes Illes amb una recaptació fiscal rècord i un dinamisme econòmic aparentment envejable.

Aquest empobriment gradual fa temps que ha deixat de ser una hipòtesi. És un fet incorporat al paisatge. La decadència quotidiana —sense escàndol, sense gestos tràgics, sense consciència clara de pèrdua— ha anat substituint una idea de progrés que durant molt de temps es va considerar natural. No hi ha indignació sostinguda, sinó adaptació. I l’adaptació és una virtut molt útil, però també una trampa.

El deteriorament és fàcil d’observar. La sanitat pública continua funcionant, però ho fa amb una tensió constant. Les llistes d’espera s’allarguen fins a límits que fa només uns anys haurien estat considerats inacceptables. Avui formen part de la normalitat. Mor gent esperant una operació, i la reacció col·lectiva és mínima. No per manca d’empatia, sinó per cansament.

Els centres de salut acumulen retards crònics. Els pediatres són escassos fins al punt que alguns municipis han assumit, sense gaire escàndol, que no en tindran. El transport públic funciona amb una irregularitat que obliga els usuaris a planificar-se amb resignació. Busos envellits, trens que no arriben a l’hora, carreteres amb un manteniment intermitent. L’educació sobreviu gràcies a solucions provisionals que ja no ho són. I l’habitatge ha deixat de ser un projecte racional per convertir-se en un privilegi aleatori.

Aquest deteriorament constant té conseqüències que no sempre apareixen als indicadors econòmics, però que són igualment reveladores. Una d’elles és l’abstenció electoral. A les Balears, prop de quatre de cada deu ciutadans no voten mai a les eleccions autonòmiques, i aquesta xifra es manté amb una regularitat obstinada. Per fer-se una idea de l’escala del fenomen, basta recordar que el PP, partit més votat a les autonòmiques de 2023, va aconseguir 159.755 vots, aproximadament el 19,2% dels 828.129 votants totals. És a dir, menys gent va donar suport al guanyador que no pas la que va optar directament per no participar. No és una protesta sorollosa, sinó una distància persistent.

No es tracta d’un rebuig ideològic clar, ni d’una indignació organitzada. És una retirada silenciosa. Una manera d’assumir que la política no resol allò que condiciona la vida quotidiana. Quan el futur esdevé imprecís, la confiança en les institucions també es desgasta. I quan aquesta confiança es perd, votar deixa de semblar urgent.

Quan un país comença a empobrir-se sense tenir-ne una consciència clara, cerca mecanismes de compensació. Alguna estructura que substitueixi allò que abans garantien els salaris, els serveis públics o la confiança col·lectiva. A les Illes, aquesta estructura existeix des de fa temps i té un nom perfectament conegut: l’herència.

La riquesa aparent, tan repetida en els indicadors macroeconòmics, no es tradueix en seguretat vital. I aquí és on la família adquireix un paper central. No com a institució sentimental, sinó com a estructura econòmica de supervivència. A les Balears, l’herència ha deixat de ser un fet puntual per convertir-se en una eina activa de sosteniment social. Sobreviure, en molts casos, vol dir heretar.

El vell esquema segons el qual una persona podia treballar, estalviar i progressar de manera gradual ha perdut credibilitat. En el seu lloc ha aparegut un mecanisme nou: avançar les transmissions patrimonials. Les donacions en vida no són una extravagància, sinó una confessió col·lectiva. Les famílies no confien que el sistema respongui demà, i per això actuen avui.

Les donacions en vida s’han incrementat un 82 % a les Illes en l’última dècada. Pares que paguen entrades de pisos. Padrins que assumeixen funcions bancàries. Famílies que sostenen mensualitats amb una perseverança admirable. A les Illes, fins i tot iniciar un petit projecte depèn sovint d’aquest suport. Qui disposa d’aquesta xarxa pot arriscar. Qui no la té, viu en un equilibri tan fràgil que qualsevol imprevist pot ser decisiu. Els notaris ho diuen sense eufemismes: les herències i les donacions en vida són "l’única solució" que molts balears tenen per accedir a un habitatge.

Un element que accelera aquest procés és l’augment constant de població. Hi ha més gent, però l’administració continua funcionant amb paràmetres pensats per a un territori més petit. Tot continua funcionant, però amb menys aire.

Més persones competint pel mateix sòl han convertit l’habitatge en un bé escàs i car. Aquesta pressió accelera la substitució del sistema públic pel sistema familiar. Quan els serveis no arriben i els preus expulsen, la solució no se sol cercar a l’administració, sinó a casa.

"Com vas fer fallida?" "De dues maneres: a poc a poc, i després de cop". La frase d’Ernest Hemingway a The Sun Also Rises descriu bé aquest procés. Una terra que genera riquesa sense obtenir poder, que és productiva sense ser respectada, i que sobreviu gràcies a un Estat distant i a unes famílies exhaustes. L’abstenció no és una anomalia: és el símptoma final. I si res no canvia, a les pròximes eleccions guanyarà, una vegada més, la renúncia silenciosa de no anar a votar.

Suscríbete para seguir leyendo