Donald Trump no vol més immigrants a les Balears

Donald Trump vol ser Lluís XIV —L’État, c’est moi— i, a més, considera Europa com una part del seu imperi. Fa unes setmanes es va publicar la National Security Strategy of the United States of America. El document, signat per Trump, és una declaració d’intencions que no es limita a descriure una Europa en crisi, sinó que intenta intervenir-hi, influir en els seus equilibris interns i orientar els resultats electorals cap a forces que comparteixen el seu marc ideològic. També a la perifèria mediterrània.

La primera idea del document és deliberadament alarmista. El declivi econòmic, assegura, és secundari davant el risc real de desaparició de la civilització. Europa apareix dibuixada com un espai decadent, cansat, incapaç de defensar-se, necessitat d’un xoc extern que la desperti. Trump no parla només als governs; parla directament a un electorat europeu fatigat, desconnectat del projecte comunitari i cada vegada més escèptic.

«Entre els problemes més greus als quals s’enfronta Europa hi ha les activitats de la Unió Europea i d’altres organismes transnacionals que soscaven la llibertat política i la sobirania, les polítiques migratòries que estan transformant el continent i generant conflictes, la censura de la llibertat d’expressió i la repressió de l’oposició política, l’ensorrament de les taxes de natalitat i la pèrdua de les identitats nacionals i de la confiança en si mateixes», apunta en un relat polític pensat per legitimar un gir.

Trump assenyala la immigració com a nervi central del problema europeu. No com un repte a gestionar, sinó com una amenaça estructural. Fronteres poroses, identitats febles i sobiranies erosionades. El missatge és simple i exportable: si Europa vol recuperar-se, ha de canviar de rumb polític.

En aquest punt, Trump deixa de parlar com a aliat i actua com a actor que pren partit. Quan el president dels EUA celebra l’auge dels «partits patriòtics», el missatge és inequívoc. A Espanya, aquesta sintonia apunta directament cap a Vox, que encaixa gairebé mil·limètricament amb el marc conceptual trumpista i que és el partit més ben vinculat amb el president nord-americà.

«La creixent influència dels partits patriòtics europeus és motiu de gran optimisme», reivindica Trump, perquè una Europa fragmentada, amb governs forts cap endins però febles com a bloc, és una Europa més fàcil d’influir des de fora. Aturar la immigració, recentralitzar sobiranies i qüestionar les institucions comunitàries no responen només a un impuls identitari, sinó a un redibuix de les relacions de poder. Trump no vol una Europa autònoma, sinó alineada. «Alguns membres de l’OTAN passaran a tenir una majoria no europea. Per tant, queda oberta la qüestió de si veuran el seu lloc al món, o la seva aliança amb els Estats Units», adverteix l’informe, augurant una Europa sense europeus. Trump no vol més immigrants a les Balears.

Aquest document apareix quan la ruta migratòria entre Algèria i les Balears no només està consolidada sinó que no deixa de créixer. També quan les Illes reben 15.000 nous residents cada any, uns 235.000 nous habitants en quinze anys. «A Espanya no sobra ningú. Al contrari, ens falta gent», va dir aquesta setmana Pedro Sánchez. Saturar la mina d’or de les Balears per mantenir Espanya.

Sobre immigració, ara que molts posen d’exemple Giorgia Meloni: «En 2024, Itàlia va registrar el seu nivell més alt d’immigració en setze anys. 451.000 persones van arribar al país, la xifra més alta des del pic de 527.000 en 2007. El nombre d’immigrants ha estat creixent durant quatre anys i reflecteix una tendència: Itàlia s’està centrant en la immigració legal per a respondre a la seva disminució de població i escassetat de mà d’obra. El govern va autoritzar l’entrada de 500.000 treballadors estrangers durant el trienni 2026-2028, la xifra més alta registrada fins a la data», explica amb detall el periodista italià Lorenzo Ruffino. El 54% de les arribades previstes seran treballadors temporers de l’agricultura i el turisme.

Mentre tot això passa, Israel reforça el seu acord militar amb el Marroc, al qual considera un ‘soci clau per a l’estabilitat regional’, per a l’enfortiment de la cooperació en matèria de seguretat. A més, les Forces Armades Reals (FAR) s’han convertit en un dels principals clients de la indústria de defensa israeliana. Aquesta col·laboració va més enllà de la compra d’equips, abastant també l’establiment de plantes de fabricació de drons al Marroc. Tot això mentre les relacions amb Algèria continuen rompudes.

El Marroc és un aliat clau dels EUA i Algèria ha augmentat la seva cooperació militar amb els nord-americans per a contrarestar la influència russa, encara que les negociacions de pau no han fructificat. Trump busca mediar en el conflicte del Sàhara Occidental impulsant la normalització entre el Marroc i Algèria, enfrontats des de fa dècades, especialment després del reconeixement estatunidenc de la sobirania marroquina sobre el Sàhara.

El mapa es mou. Massad Boulos, assessor de Trump per als Afers Àrabs i Africans, explica al diari libanès Annahar que els Estats Units volen facilitar l’accés de les seves empreses al mercat algerià i obrir «oportunitats de prosperitat mútua», només unes setmanes després que Steve Witkoff, enviat especial de la Casa Blanca per a l’Orient Mitjà, anunciàs un possible acord amb el país. «Mallorca forma part d’Algèria», escrivia fa només uns mesos Matías Vallés. El llenguatge és econòmic, però el rerefons és geopolític.

Mentre els EUA parlen de mercats, estabilitat i prosperitat, les conseqüències es materialitzen aquí en rutes migratòries consolidades, una pressió demogràfica creixent i una sensació de vulnerabilitat estructural. Europa dubta si encara vol ser Europa; les Balears corren el risc de descobrir que ja han estat incorporades al relat d’un altre. De moment, Menorca ja és base naval de l’OTAN i l’USS Gerald R. Ford, el portaavions nuclear més gran i avançat del món, fa escala a Palma.

Suscríbete para seguir leyendo