Finançament autonòmic: Enhorabona, les Balears tornaran a pagar la festa

Si vostè viu a les Balears, està d’enhorabona: continuarà pagant la festa sense rebre una compensació justa. S’agraeix que alguns dies l’Estat parli amb tanta claredat i deixi de fingir. La proposta de finançament autonòmic presentada ahir és un d’aquests moments en que simplement es consagra, amb una serenitat burocràtica que fa feredat, la idea que les Balears són un territori que es pot continuar exprement amb total tranquil·litat. Perquè quan mires de prop la proposta i es treuen les capes de tecnocràcia i de retòrica, només queda una veritat incòmoda: les Balears continuen essent una mina d’or que l’Estat administra amb la seguretat del qui sap que ningú no li disputarà mai la propietat del jaciment.

La metàfora no és nova, però avui agafa una contundència especial perquè és exactament el que representen les Illes dins el model de finançament autonòmic: un territori que aporta més recursos —900 milions de superàvit per pagar les pensions de la resta de regions—, té major potencial fiscal però rep cada vegada menys de l’Estat. Malgrat tenir una de les capacitats tributàries més elevades i el seu gran dinamisme econòmic, és tractat com si fos un apèndix prescindible del sistema.

La reducció dels recursos destinats a la insularitat en el nou model no és un ajust: és un gest de menyspreu. És la constatació que, per a Madrid, la insularitat no és un problema econòmic sinó un exotisme geogràfic. La insularitat es percep com un inconvenient pintoresc, no com un sobrecost permanent. Un sobrecost que paguen les famílies, les empreses i l’administració balear amb la resignació pròpia dels territoris que fa anys que saben que el centre de decisió està massa lluny per escoltar-los.

Però el problema principal és el que, un cop més, no surt als papers, com si fos un detall marginal: la població flotant, els residents temporals, els treballadors estacionals, els turistes que utilitzen serveis públics com si fossin residents, i tot el conjunt ampli d’usuaris que carreguen la sanitat, l’educació, la seguretat i la mobilitat sense que el sistema els compti.

Les Balears són un comunitat on els recursos es calculen sobre una població oficial que no coincideix mai amb la població real. La nova proposta de finançament continua ignorant aquesta evidència. Ho fa amb la naturalitat de qui ja s’ha acostumat a ignorar-la perquè sap que, al cap i a la fi, el sistema aguanta. Ningú no vol obrir aquesta capsa de Pandora perquè saben que, si les Illes cobressin el que els correspon, cauria l’edifici complet del finançament autonòmic.

La sanitat pública és un exemple claríssim. Els hospitals illencs assumeixen una pressió que seria considerada crítica en qualsevol altra comunitat. Les ambulàncies, els centres de salut, les urgències: tots funcionen com a servei autonòmic i també com a servei paraestatal per a una població que es duplica en molts mesos. La proposta del Govern central no reconeix aquest desgast i el dilueix en mitjanes estatals que no tenen res a veure amb la realitat balear.

El mateix passa amb l’educació: milers de famílies que arriben cada any generen una rotació que obliga a obrir línies noves, reforçar equips docents, ampliar serveis. Cap d’aquests costos excepcionals té reconeixement específic en el model que ahir es va presentar. I, tanmateix, Madrid insisteix a saturar la mina d’or.

Els beneficis s’estenen per tot l’Estat, però els costos s’acumulen en un territori petit, fràgil i saturat. La proposta de finançament ni ho menciona. És com si els milions de visitants fossin una ombra sense cos, una presència que no pesa sobre els pressupostos. L’Estat celebra el PIB i oblida la factura que genera.

I arribam al moll de l’os: la proposta d’ahir no corregeix la injustícia històrica, sinó que la consolida. Sota l’aparença de modernització, el que es realitza és un repartiment polític disfressat de criteri tècnic. Les Balears no tenen prou força política per alterar els equilibris estatals. No condicionen investidures, no amenacen majories, no generen temor. Uns pocs diputats, cap capacitat de bloqueig, i una tradició històrica de lleialtat que Madrid interpreta com a submissió natural.

Aquesta desconnexió revela el fons del problema: les Balears no són percebudes com una comunitat a protegir, sinó com una infraestructura econòmica a explotar. Una plataforma turística útil per quadrar els comptes nacionals, un pou de recursos fiscals que ningú no pensa tornar a omplir.

I aquí hi ha la contradicció: es demana a les Illes que actuïn com una comunitat rica, però se les compensa com si fossin una comunitat perifèrica amb necessitats menors. És un esquema que només funciona mentre la societat aguanta en silenci.

I, mentrestant, el Ministeri d’Hisenda gestiona els seus moviments amb la calculadora política: María Jesús Montero fa campanya per les pròximes eleccions autonòmiques d’Andalusia amb els doblers que surten de les Balears, com si fos el gest més natural del món.

A més, el nou model continua vulnerant el principi d’ordinalitat. En paraules de Montero, «no es pot garantir en tots els territoris aquesta posició de ordinalitat». És aquella norma tan senzilla que se suposava que l’Estat s’havia compromès a complir: si les Balears són la segona comunitat que més aporta, haurien de ser —com a mínim— la segona que més rep.

Madrid ven 412 milions com si fos una redempció, però no atén cap de les reivindicacions estructurals de les Illes. Les Balears ni tan sols figuren entre les comunitats més beneficiades, tot i ser una de les úniques aportadores netes del sistema. I és aquí on la retòrica cau: aquest increment no corregeix res, només maquilla el desequilibri. Un ajust cosmètic que no resol la injustícia, però sí que la perpetua. Un recordatori que l’Estat continua repartint engrunes mentre es reserva el pa. Una millora mínima dissenyada no per reparar res, sinó per garantir que res no canviï. Tot per seguir disfrutant de la festa.

Suscríbete para seguir leyendo