Les Balears, atrapades en la «penúria financera»

Hi ha moments en què una societat descobreix que les seves institucions ja no li responen. No és un col·lapse espectacular ni un terratrèmol polític, sinó una sensació lenta de desgast. A les Balears, aquesta sensació fa anys que s’escampa com la humitat a les parets: un deteriorament silenciós que anuncia que l’autonomia ha deixat de ser útil a la realitat que hauria de servir.

L’habitatge s’ha convertit en un luxe; la sanitat, en una cursa d’obstacles; l’educació, en un instrument que sempre arriba tard. Els serveis socials, que havien de ser la xarxa final, són ara una malla massa ampla perquè la vida, tan fràgil com s’ha tornat, hi quedi atrapada. L’arquitectura autonòmica, dissenyada per materialitzar el benestar, es troba ofegada per la mateixa lògica centralista que havia de corregir. L’Estat xucla recursos cada any —milions que se’n van i no tornen— i el que rep l’arxipèlag són engrunes administratives que no compensen ni la pressió demogràfica ni el cost real de sostenir la vida en unes illes on tot puja menys els sous.

Les Balears són una terra que genera i aporta molt, però que en rep poc. Un territori que viu amb un sistema de finançament que el condemna a mirar sempre cap amunt, amb la sensació infantil que l’Estat li acabarà donant allò que necessita. No arriba gairebé mai. I quan arriba, ja és tard. Entre un Estat que xucla i no retorna, i una autonomia que administra engrunes, molts se senten abandonats per un sistema en el qual varen confiar a cegues.

Davant aquest buit institucional, molts ciutadans han fet el pas que fan les societats quan la política deixa de ser un instrument de futur: han començat a cercar-se la vida sense esperar res de la política, com si la supervivència fos un projecte estrictament individual. Apareix així una mena de cultura de recer: feines duplicades, estratègies personals de resistència, petits pactes familiars per evitar l’enfonsament. Tothom sap que ja no confia en la capacitat de cap govern per revertir problemes estructurals que creixen més ràpidament que les solucions.

En aquest paisatge, la propietat s’ha convertit en el nou camp de batalla. El cadastre certifica una realitat que es veia venir des de fa dècades: desenes de milers d’habitatges ja no són de mallorquins. En alguns municipis, els estrangers freguen el 50% de la titularitat immobiliària. No és una estadística aïllada: és un horitzó que es tanca. La terra, que havia estat la memòria física de l’illa, passa a mans de persones que no hi tenen arrel. La Serra de Tramuntana és avui un catàleg de propietats que canvia de mans a ritme globalitzat.

I enmig d’aquest desplaçament silenciós arriba la confessió col·lectiva que ningú no havia volgut verbalitzar: aquesta serà l’última generació que heretarà la terra amb sentit ple. Allò que s’havia construït sobre la transmissió s’ha convertit en herències líquides, immediates, sense memòria. El creixement de les donacions en vida és, en realitat, un crit implícit: l’admissió íntima que el futur ja no garanteix res.

Aquest adeu no és només territorial. També és polític. Les dades d’abstenció ho expliquen amb una crueltat silenciosa: quatre de cada deu residents a les Balears no voten mai a les autonòmiques. És una de les comunitats amb una abstenció més elevada. Una dada brutal, pròpia d’un territori que ja no confia en la utilitat de votar. En un sistema que es fonamenta en la participació, aquesta absència massiva és una esmena a la totalitat. No és mandra ni indiferència: és diagnòstic. Una societat que creu que les coses ja no depenen d’ella no vota.

L’autonomia, que havia de ser l’arquitectura del benestar, ha quedat reduïda a una administració d’urgències: habitatge fora de control, sanitat saturada, educació tensionada i serveis socials sempre al límit. Sense recursos, sense capacitat de decisió macroeconòmica i sense veu real en la política estatal, les Balears han quedat atrapades en el pitjor dels mons: massa grans per ser ignorades, massa febles per ser escoltades.

Molts han venut o llogat la casa familiar per sobreviure; molts altres, simplement, per fer diners en un mercat que paga en euros allò que abans es mesurava en generacions. La casa feta de pedra i suor ara es compra amb targeta d’estranger. Els hereus custodien el que els pares van defensar, però el fil de continuïtat s’ha trencat: darrere cada herència hi ha un adeu, i darrere cada adeu, una renúncia.

Davant tot això, la política respon com pot: improvisant discursos, articulant climes, inflant debats que no resolen res. És el gran drama del moment: l’autonomia s’ha convertit en una escenografia que simula governar, però que té cada vegada menys eines per modificar el curs real de les coses. L’Estat demana lleialtat fiscal i disciplina institucional mentre recull el fruit econòmic. Les Balears, en canvi, reben infrafinançament i uns sistemes sanitaris i educatius al límit; és a dir, suporten tota la càrrega territorial i social.

En una entrevista de fa anys, l’expresident Gabriel Cañellas ho definia així: «La penúria financera d’aquesta Comunitat és un altre factor que juga en contra nostra. Està força arrelada la idea que a les Balears hi ha un govern amb pocs recursos; això ens crea serioses dificultats per a la programació de polítiques estructurals».

Més endavant, afegia: «És clar que, essent el turisme la columna vertebral de la nostra economia, aquí s’hi situa un nucli crucial de problemes. Hi ha un punt clarament feble, que és que la política macroeconòmica està fora del nostre control: és un fet donat per a nosaltres. I aquesta política pot ser molt negativa des de la nostra perspectiva».

Mentrestant, la societat illenca es fragmenta entre els qui encara aspiren a resistir i els qui ja han entès que la política no els salvarà. Molts dels qui havien confiat en l’autonomia ja no esperen gran cosa de les institucions. I qui havia construït la seva identitat escoltant la terra, cada vegada té menys terra per escoltar.

Suscríbete para seguir leyendo