L’onada que pot inundar el Consolat de Prohens

Hi ha finals d’any que no tanquen res, sinó que anuncien el que vindrà. Són com aquella mar quieta que coneixien els pescadors vells: una superfície tan plana que incomoda, perquè sempre precedeix una mudança de temps. Les eleccions d’Extremadura han estat el primer senyal d’un trontoll més profund, una oscil·lació que ja comença a moure el fons de la política espanyola. El que ha passat allà —un PP que guanya, però retrocedeix en vots, un PSOE que s’esfondra i un Vox que dobla resultats— és la primera embranzida d’una mar que encara no ha arribat, però que ja ha canviat la pressió de l’aire.

El PP extremeny va celebrar el 43,17% com si fos una fita històrica. Però la xifra, quan s’hi mira bé, és menys un triomf que un advertiment. En un escenari perfecte per créixer, amb el socialista més feble que es recorda i una cadena ben llarga d’escàndols, els populars perden deu mil vots. El percentatge només puja perquè la participació cau. No hi ha entusiasme, només desgast. No hi ha adhesió, només cansament.

Del PSOE, poc queda per analitzar que no sigui dolorós. Un partit que havia estat identitat col·lectiva deixa de ser-ho i es converteix en una estructura buida. Un cotxe antic de marca francesa que manté el logotip, però que ja no arrenca. Entre el 2007 i avui, el socialisme extremeny ha perdut 217.000 vots. Ha perdut, sobretot, el relat de la vida quotidiana, la capacitat de ser necessari.

Aquesta erosió doble de PP i PSOE ha creat un espai que Vox ha sabut ocupar. Passa del 8% al 16,9% i suma quaranta mil votants nous. En política, moviments d’aquesta magnitud són el resultat d’un malestar profund i de la incapacitat dels partits tradicionals de formular una resposta convincent. Vox no només creix: es consolida.

Les Balears entren en aquest escenari amb el seu habitual retard, però amb unes condicions pràcticament idèntiques. Les enquestes situen Vox al voltant del 18%, una xifra que, més que un percentatge, és una frontera política. Però fins ara totes les enquestes els han menysvalorat, i això pot ser un problema per les expectatives. A diferència d’altres comunitats, un resultat així pot alterar de manera directa la governabilitat, perquè el Parlament és un espai en què un escó pot decidir una legislatura sencera. El PP governa en solitari, però el terreny sota els seus peus és menys estable del que sembla.

A Extremadura, Maria Guardiola va intentar anticipar-se a la marea avançant eleccions per deixar de dependre de Vox, i el moviment l’ha acabada deixant encara més condicionada pel partit d’Abascal. A les Illes, Marga Prohens va amollar la mateixa amenaça fa unes setmanes, convençuda que un nou mapa electoral li seria favorable. Ara, amb Vox en plena embranzida, aquella opció ja no és tan clara: la mar s’ha torçat i un avançament podria atrapar-la en aigües més agitades de les que voldria. La insistència de Vox a reclamar la Conselleria d’Educació no és una excentricitat: és un avís sobre el tipus d’influència que aspira a tenir.

Aquest creixement, en una comunitat de baixa mobilitat demogràfica i sense grans fluxos migratoris, té un significat polític immediat: si Vox pot doblar resultats allà on el seu discurs sobre la migració no té fonament empíric, què pot fer en territoris com les Balears, on aquest discurs sí que troba un terreny social procliu? Les Balears són, des de fa anys, la comunitat amb un percentatge més alt d’habitants estrangers. La convivència, la pressió demogràfica i l’encariment estructural de la vida formen un caldo de cultiu evident per als missatges que Vox articula amb simplicitat i eficàcia.

Si les Illes són la comunitat amb més pressió demogràfica i més població estrangera, també són el territori on la política pot derivar més ràpidament cap a un escenari com el que s’ha començat a dibuixar a Extremadura. Un Vox disparat pot suposar un canvi sistèmic. Afecta la llengua, l’educació, l’ordenació del territori i la relació institucional amb Madrid. Afecta, sobretot, la capacitat de qualsevol govern de construir majories socials estables.

El PP de Marga Prohens governa en solitari, però el terreny sota els seus peus s’ha tornat inestable. Si Vox, en el seu millor escenari, s’acosta al 20% dels vots a les Illes, el mapa polític pot patir una alteració important. El partit deixaria de ser un actor incòmode per convertir-se en una força de gravetat pròpia, capaç d’arrossegar el PP cap a posicions més dures i de marcar el compàs legislatiu. No seria una ona: seria un canvi de marea, un d’aquells moviments que redibuixen la costa.

Prohens havia imaginat una legislatura centrada en la gestió, però la política espanyola ha entrat en una fase en què la gestió pesa menys que el relat. I en relats, Vox juga amb avantatge: el missatge és curt, emocional, fàcil de transmetre i encara més fàcil de compartir. En canvi, el PP intenta mantenir un equilibri entre la moderació que li reclama Madrid i la contundència que li exigeixen els seus socis potencials. Aquest equilibri és senzill en temps de calma, però no en un país immers en un cicle de polarització.

A l’esquerra, el panorama no és gaire millor. El PSIB travessa la seva etapa més feble en anys, Més no troba la manera de rearticular el seu discurs i Podem està bloquejat en una paràlisi orgànica que el fa invisible. Aquesta desaparició progressiva d’un espai progressista amb capacitat d’interpel·lar sectors amplis de la societat deixa el terreny lliure perquè Vox arreli amb força.

Aquesta és la qüestió central que tanca l’any. Un govern pot resistir amb serenitat administrativa, però no pot ignorar una onada que puja. I, de moment, l’onada avança amb una força que cap actor polític ha sabut contrarestar. El Consolat, que governa damunt una majoria d’equilibris fràgils, ho nota abans que ningú. Les Illes entren en un temps polític diferent, menys amable, més exigent. Un temps en què les onades no demanen permís i en què la governabilitat, com els vells llaüts, dependrà de si algú sap llegir el vent abans que entri de cop pel canal.

Suscríbete para seguir leyendo