El PSOE ja no té Antich per sobreviure a Sánchez

La guerra interna que viu el PSOE ja no és un conflicte orgànic, sinó una situació que amenaça de provocar una descomposició lenta, com un edifici que encara manté la façana, però que ha perdut les bigues mestres. A les Balears, aquesta batalla arriba esmorteïda, però els seus impactes són innegables. Francina Armengol mai no ha volgut preparar una successió real. Va preferir administrar el seu espai, controlar els temps i confiar que Madrid faria la resta. Però Madrid ja no salva ningú.

Armengol ha estat sempre la col·laboradora més fidel de Pedro Sánchez, una lleialtat que neix de la necessitat i que s’ha convertit en condemna. Entre ells no hi ha distància política possible: ni ideològica, ni orgànica, ni emocional. El seu ascens a tercera autoritat de l’Estat reforçà una simbiosi que ara la fa vulnerable. Quan trontolla Sánchez, trontolla ella. No existeix parapet per a qui ha unit el seu destí a un lideratge que, per definició, devora tot el que toca.

Sánchez exerceix el paper de Saturn amb una fredor administrativa que Goya hauria pintat amb ombres més que amb sang. No devora per crueltat, sinó per instint de supervivència. El president no salva el partit, sinó a ell mateix. El PSOE és la matèria primera del seu poder, no la seva finalitat. I si cal desgastar-lo fins a l’os per continuar governant, ho farà sense tremolar.

Francisco Umbral va escriure un llibre sencer sobre Felipe González que pareix una anticipació a la situació actual: «Ha anat reduint els seus grans objectius socialistes fins a deixar-ho tot en una revolució de disseny, sempre sota el lema franquista de ‘Jo o el caos’. Ambició de si mateix, que és la més diabòlica de totes, i la que acaba destruint, autovampiritzant el personatge». El socialisme ha viscut massa vegades aquest cicle: personalismes forts, estructures febles i un partit que acaba sacrificant-se pel seu líder. «Tot sistema duu en si mateix el germen de la seva destrucció», afegeix l’escriptor.

Els casos de corrupció que s’estan investigant només amplien la sensació de degradació moral. Aquesta setmana, Federico Jiménez Losantos utilitzava les Balears per explicar la situació a Madrid: «José María Aznar es va carregar a Gabriel Cañellas per una suposada mossegada de 300.000 euros; avui, per aquesta quantitat, no es mou ni la fontanera ni Aldama ni Koldo.» L’escala ha canviat, i el partit que havia fet bandera de l’ètica institucional sembla ara atrapat en un laberint d’intermediaris i oportunistes. Un exdirigent del PSIB, lector de Radiacions, m’interpel·la: «Francesc Antich mai no va ser acusat de res il·legal, i va donar suport a Sánchez quan defensava el ‘no’ al PP». Un parèntesi que diu molt i que explica que l’expresident sigui, avui, una figura que molts reclamen com a referent moral en mig de la tempesta.

Just quan farà deu anys d’aquella guerra interna que va acabar amb la dimissió de Sánchez, amb el Comitè Federal convertit en un escenari de tragèdia barroca i el famós recorregut pel territori espanyol amb el Peugeot com a símbol d’un líder derrotat que volia renéixer de les seves cendres, el PSOE torna exactament al mateix quilòmetre zero emocional i orgànic. Res del que va venir després —ni la resurrecció política, ni les victòries electorals— ha servit per alterar la pulsió interna que fractura el partit. És com els partits estiguessin condemnats a repetir un ritual de destrucció i reconstrucció permanent, una mena de calvari cíclic que sempre acaba al mateix punt: tensions internes, lideratges consumits i faccions reorganitzant-se a les fosques. En aquell llunyà 2016, en el moment de màxima convulsió, Francesc Antich va formar part de la gestora encarregada de dirigir el PSOE després de la dimissió traumàtica de Sánchez. El seu paper, discret però institucional, contrastava amb el soroll i la brutalitat del moment. Antich representava un PSOE de disciplina i respecte orgànic, aquell que podia sostenir un partit mentre els dirigents es devoraven entre ells. «Si hi ha una cosa que ens destrossa en aquests moments és aquesta polèmica constant», apuntava enmig de la tormenta. Quan tot es trenca, sempre apareixen figures que el partit havia oblidat, com si la memòria institucional reclamàs els seus guardians. I ara, quan el PSOE torna a entrar en combustió, quan el soroll recorda massa les corredisses del 2016, la presència retrospectiva d’Antich actua com un mirall incòmode.

És important recordar que fa només uns mesos el Govern de Sánchez va «menystenir» Antich i el va deixar sense la Gran Creu de Carles III, que sí que va atorgar a altres expresidents com Javier Lambán i Guillermo Fernández Vara. Demà hi ha eleccions a Extremadura, i pot ser el preludi d’una nova travessia pel desert.

Les enquestes indiquen una sacsejada inèdita en un territori que havia estat columna vertebral del socialisme. Mentrestant, l’esquerra illenca viu instal·lada en una paràlisi que frega la catatonia. Ni Més per Mallorca —sotmès a la dinàmica de Sumar— ni Podem han sabut reaccionar, com si el temps polític no els afectàs. Tenen por i dubtes, i aquesta manca de reflexos els pot condemnar a la irrellevància. La ironia és que, si el PSOE els pogués aniquilar, ho faria, com intenta fer amb Sumar i com va intentar fer amb el PSI.

Enmig d’aquest desert, Marga Prohens avança per un fil tensat entre dues forces, mirant de reüll a Extremadura per si envia bones notícies. Però a casa seva, Vox li ha marcat els límits més d’una vegada. La presidenta no sempre ha sabut frenar-los, i aquesta feblesa pot resultar letal. Si Vox creix i el PP queda a les portes de la majoria absoluta, el mapa polític balear pot entrar en una mutació inesperada. A les Illes, un sol escó pot reconfigurar la llengua, el territori, la fiscalitat i la relació amb Madrid. «Comencen abjurant de ‘l’herència rebuda’, una frase que els va servir de coartada per explicar els primers fracassos, els primers abusos, les primeres mal destreses», resumeix Umbral. Ara no sé si xerra del PSOE o del PP de Prohens.

Suscríbete para seguir leyendo