En la mort d'en Nicolau Pons, el capellà heterodox amb vocació de periodista

Molts de mallorquins de poble que estiuejaven a Can Picafort els anys 80, fins ben entrats els 90, els dissabtes o diumenges horabaixa, abans d’anar a fer una volta i un gelat pel passeig vora la mar, solien anar primer -o t’hi feien anar- a missa. L’església de Can Picafort era especial per se: Com que la gent no hi cabia al temple, les misses es feien a defora, a un pati gran amb cadires de fusta plegables (com les de les berbenes i bastant incòmodes perquè se’t clavaven al cul i l’espatla). Davall els pins, entre les lectures i el parenostre senties de rerefons les xigales que cantaven de valent.

El rector d’aleshores ha mort aquesta setmana i nomia Nicolau Pons, però molts de joves li deien «Nico»; la gent d’ordre, «don Nicolau», i els amics i coneguts, «Colau». En Colau no es posava casulla, només estola, deia la missa aviat i no predicava mai. Les homilies les feia en Miquel Capó, -el primer diaca permanent que hi va haver a Mallorca i una bona persona-, que pels profans de l’època era «com un capellà casat». Encara que eren diferents, tots dos creien en el Concili Vaticà II. La parròquia també s’oferia als turistes que ja llavors omplien els hotels, i els diumenges a les deu del dematí l'eucaristia era en alemany, una mica d’anglès i molts de càntics, estil protestant. «La missa pels estrangers», deien els feligresos locals.

Tenint en compte que va arribar encara amb el franquisme (1974) i l’anterior rector sempre havia anat amb sotana negra mentre ell no duia ni collet, per a molts de picaforters en Nicolau Pons era un «capellà modern». Qualque beata s’escandalitzava un poc que no volgués fer processons -«això ja no s’usa», deia ell-, o en saber que anava a les discoteques de llavors -Al Rojo Vivo, l’Skau- i s’asseia amb al·lots... «i al·lotes!». Les males llengües també contaven que un dia havia cremat el confessionari de fusta, retirat les imatges de dins l’església i pintat de blanc la Mare de Déu i el Bon Jesús crucificat de l’altar. En lloc d’aclarir-t’ho, reia i contestava «pentura és vera, no me’n record».

El cotxe d'en Colau -un Ford fiesta negre, amb uns fars antiboira redons de color groc que semblaven tunejats- també cridava l’atenció dels joves i de la gent més conservadora. El rector resulta que també era el director de la revista Can Picafort, la seva criatura estimada. Llavors impulsaria les revistes Badia d’Alcúdia i Santa Margalida. Durant aquells anys en Colau anava amunt i avall pels tres pobles repartint exemplars per cases i negocis, cercant notícies, fent fotos arreu, entrevistes o reportatges. En lloc d’una rectoria, ca seva semblava la Redacció d’un diari: papers per tot, retalls, negatius…

En Colau mai va renegar de ser capellà, però la seva vocació periodística pesava tant o més que la religiosa. Per tot on va viure va fundar publicacions, ja fos a Amèrica llatina els primers anys de jesuïta com els darrers a Monti-sion. El periodisme va ser per a ell una passió: «Davant la màquina d’escriure o l’ordinador he estat molt feliç. La premsa és sempre un camí inèdit, atípic. Ha de donar notícies i coratge, i mai ha de tenir por dels qui ostenten el poder dels doblers o de la política», va escriure l’any 1996 en acomiadar-se com a director de Can Picafort. Fer de cronista del dia a dia i contar tots els ets i uts al lector era la seva debilitat; durant anys va escriure amb pseudònim a la revista Can Picafort, era en Pere de s’Illa dels Porros, per tenir més llibertat per a escriure essent també el capellà del poble. Darrerament encara escrivia a Bellpuig -li encantava Artà, el seu poble natal-, tot signant en Bernat des Mustí Vell.

A la Mallorca postfranquista, que un jesuïta com en Nicolau Pons fos rector a una parròquia era una anomalia. Aterrà a la de Can Picafort perquè els Jesuïtes de Monti-sion, a Palma, no el volgueren acollir quan el varen expulsar de Bolívia i l’Argentina. Als seus superiors els resultava políticament incòmode un company que simpatitzava amb la Teologia de l’Alliberament i que ja denunciava els poderosos al seu setmanari La Verdad, que fundà l’any 1964 a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia). En Colau recordava amb molt d’agraïment l’ajut d’unes monges franciscanes mallorquines, i sobretot un hermano de la Salle que li «va salvar la vida», en amagar-lo dels militars que literalment l’encalçaven per matar-lo l’any 1971, amb el cop d’Estat del general Hugo Banzer.

Va poder fugir a Bons Aires amb una avioneta enmig de la selva; li vengué d’un pèl. En tornar a Mallorca, va anar a veure Teodor Úbeda. «Li vaig dir, ‘miri, senyor bisbe, jo no tenc al·lota, no vull sortir de jesuïta ni tampoc de capellà, com han fet la majoria dels meus condeixebles. Vull seguir, però no tenc on anar’». I Úbeda, que era visionari, li va respondre: «Can Picafort és el teu lloc».

Ho va ser durant 22 anys. Allà va acompanyar pastoralment, a la seva manera, dotzenes de picaforters, fora sermonejar ningú. No era de fer discursos moralistes, tenia una manera molt peculiar d’entendre i viure la fe. També a Can Picafort va enviar un missatge d’amor incondicional a la pròpia família, per rompre prejudicis i rigideses, que no tots els feligresos conservadors d’un temps varen entendre. Però ell tenia clar els principis i valors que havien de comandar la seva missió. Paral·lelament, més d’una vegada va tocar els orgues a qualque caciquet local i els polítics titelles; també va cometre errades i a moments va conspirar amb el bàndol equivocat, malgrat llavors ho va veure.

Desordenat, rarenc, individualista, caparrut, de geni curt... Conec bé les tares i com era en Colau Pons. Afirm però que també era bondat, tenia molta personalitat i criteri. Va ser un home lliure, viu, llegit; un prevere diferent. I compromès, valent. Un capellà que en esclatar a Mallorca el primer cas de pederàstia dins el seu gremi va tenir clar de quin costat s’havia de posar: devora les víctimes, menors d’edat que havien patit abusos sexuals amb la connivència de l’Església. El seu posicionament ferm i inalterable li va costar car; llevat d'en Jaume Santandreu, moltíssims col·legues li varen donar l’esquena i el posaren a parir.

Durant el 'tsunami', qualque ‘amic’ fins i tot el va desafiar, un vespre de fosca negra a dins un cotxe a Cala Rajada:

-«Colau, la gent sempre mermula de nosaltres els capellans, que si dones, que si tal… De jo xerren, de tu també parlen, que si t’han vist no sé on amb no sé qui... Val més que deixis anar aquests coses, no t’hi fiquis».

-«Què vols dir, deixar-ho anar? Parlam d’abusar d’infants, per l’amor de Déu!»

Ell no va afluixar, i va cantar les quaranta a tots els còmplices i encobridors, fossin companys seus o el bisbe de torn. Molts de companys de ministeri, ben igual que algú admirat per ell com era «don Teodor», el varen decebre per la seva actitud connivent. Nicolau Pons aprofitava cada pic que coincidia a Monti-sion amb el seu homòleg jesuïta Lluís Ladaria -avui cardenal a Roma- per denunciar la misèria moral del clero mallorquí en aquest sentit. «Això no es pot continuar tapant, és una vergonya!», s’indignava. A partir de 2011, el canvi de conducta de l’Església de Mallorca amb els abusos li donà esperances.

Al convent de Monti-sion, al casc antic de Palma, en Colau va estar-hi bé un grapat d’anys. Li agradava passejar per davant l’antic Seminari de veïnat on estudià -l’actual Casa de l’Església-. «Hi vaig coincidir amb en Blai Bonet, ja d’infant era extraordinari. Pujàvem al terrat i guaitàvem les monges tancades de Sant Jeroni, que feien feina a l’hort».

La manera com es va tancar l’any passat la comunitat i el col·legi de Palma el va disgustar moltíssim. Va plorar molt, era el primer pic que jo ho veia. Es va rebel·lar a haver de partir «fora de Mallorca a les velleses». Així i tot, ha volgut reposar com un jesuïta més, a la cripta de Monti-sion. Abans de morir, gairebé durant un any es va poder agombolar amb els franciscans de la Porciúncula, que el cuidaren fins que el passat diumenge, avui fa una setmana, va morir amb 98 anys. Li hagués fet il·lusió arribar als cent.

Fins el darrer moment ha estat un lector obsessiu de premsa diària. Li agradava el Diari de Mallorca -«es Mallorca»-, on ha publicat nombrosos articles i també ha demostrat no tenir por a la jerarquia, per exemple en encetar públicament el debat per reivindicar bisbes autòctons, com quan va demanar en veu alta Com així no podem tenir un bisbe mallorquí? En Colau també va desenterrar de l’oblit el llubiner Jeroni Alomar i Poquet, l’únic capellà mallorquí assassinat pels franquistes amb el nihil obstat de l’Església del Moviment. Després de publicar el seu llibre, l’any 1995, sobre el sacerdot represaliat, dos homes majors comparegueren per separat a la rectoria de Can Picafort per a parlar amb en Colau. Li varen confessar que havien estat soldats del grup que aquella nit va afusellar en Poquet, i que els havien obligat a fer-ho. Un li assegurà «que havia disparat a l’aire, perquè no volia tenir a la seva consciència haver matat un capellà. Em va impressionar molt», contava.

Apart d’amics corals, en Colau ha estat el meu mestre. No seria periodista d’aquest diari si no fos perquè em va captivar d’adolescent i m’inoculà l’ofici. Com a bons mallorquins, en 34 anys de complicitat mai ens hem fet els comptes i ens hem estimat sense dir-nos-ho ni una sola vegada. Si em veiés plorar, encara em barrejaria: «Au venga, què no hi ha notícies per escriure? Fa dies que no publiques res...». A reveure, Colauet.