L’avís d’un expresident del PP a Prohens: «Tenim un sector turístic al límit màxim del seu creixement»

Cada cert temps, a les Balears es produeixen il·luminacions. Són moments breus, gairebé epifànics, en què la classe política —o una part molt concreta d’ella— alerta en públic sobre les conseqüències del model. Són com espurnes que encenen la consciència col·lectiva durant uns dies, però que després s’apaguen sota el pes d’un model que sembla condemnat a repetir-se.

Fa unes setmanes, Marga Prohens va tenir una d’aquestes epifanies. Al Parlament, amb un to que volia ser sòlid i institucional, va reconèixer que els principals reptes de les Illes Balears són el creixement poblacional i la pressió migratòria. Prohens ho va presentar com una descoberta, com un diagnòstic nou que ella tenia l’obligació de posar sobre la taula. Però, a les Balears, les il·luminacions no són mai noves.

Aquesta mateixa frase ja havia estat dita en un acte públic, solemne i molt ben documentat. L’autor era un dirigent polític que, en aquell moment, no tenia la potència institucional que tindria després, però sí un instint clínic per detectar els límits del model.

Aquella persona, que acabaria sent president del Govern, parlava l’any 1995 en un cicle de conferències titulat Palma, ciutat del segle XXI. Les Illes vivien encara un període d’eufòria turística moderada —set milions de visitants semblaven infinits— i la consciència ecològica tenia molt més de romanticisme que d’urgència pràctica. I, tanmateix, ell va advertir que el sector turístic estava a punt de xocar amb les seves pròpies fronteres. Va dir, amb una claredat sorprenent, que les Illes no podien continuar creixent com si el territori fos inesgotable, perquè el territori —i això ho remarcà amb insistència— ja estava al límit.

El seu diagnòstic anticipava coses que avui semblen evidents: que un increment indiscriminat de places i visitants provocaria un dany incompatible amb la qualitat de vida; que el turisme podria morir d’èxit; que la conversió de zones d’oci en zones urbanes faria desaparèixer l’atractiu que justificava tota l’economia insular. Era un advertiment dur, d’una lucidesa desconcertant.

«Tenim un sector terciari, turístic, al límit màxim del seu creixement, pròxim al punt a partir del qual qualsevol increment de l’activitat implicaria un dany al nostre entorn incompatible amb la nostra pretensió de mantenir una qualitat de vida; incompatible, fins i tot, amb el manteniment del mateix turisme. Si no frenam el creixement quantitatiu del nostre turisme perquè, com a mínim, mantingui els nivells actuals de qualitat, correm el risc de perdre fins i tot aquests índexs, perquè quan les zones d’oci es converteixen en zones urbanes, quan no existeix una diferència apreciable entre el lloc de residència habitual i el de descans, desapareix l’atractiu turístic», apunta.

De fet, encara avui sorprèn que aquell dirigent descrivís les Balears com un territori allunyat dels centres de poder estatal, útil per generar riquesa però perifèric en decisió i influència. Va dir que aquesta distància política havia permès anys de tranquil·litat, de prosperitat aparent i de presència internacional. I també va afegir que aquesta tranquil·litat era enganyosa, perquè amagava una dependència creixent que esdevindria insuportable si no s’abordava a temps.

«Unes illes geogràficament allunyades dels nuclis on es prenen les grans decisions, on s’executen les grans polítiques, però que, precisament per això, han gaudit del privilegi de la tranquil·litat, la pau i el repòs que han permès, en el passat, la presència de personatges famosos i, en el present, de set milions de turistes anuals», afegeix.

El més interessant és que aquell polític no només va advertir del futur: va proposar un marc d’acció. Va parlar d’implicar la societat civil, de posar les bases d’un pacte per la sostenibilitat, d’obrir un debat estructural sobre el model turístic, sobre la gestió del territori i sobre la relació de les Illes amb l’Estat. Va afirmar, literalment, que calia construir «el terreny perquè siguin els ciutadans els protagonistes del canvi». Paraules que avui sonarien a eslògan institucional: «El Govern està establint les bases i preparant el terreny perquè sigui la mateixa societat civil, els mateixos ciutadans, els protagonistes d’aquest canvi».

A les Balears, els problemes són cíclics perquè ningú no s’ha atrevit mai a trencar el cercle. Cada generació política té la seva il·luminació, però cap no té el coratge per fer-la efectiva. I és ara, després de tot aquest recorregut, quan toca revelar allò que la memòria institucional ha deixat adormit.

Aquell dirigent de 1995, l’autor del diagnòstic que avui continua sent més actual que mai, aquell precursor del pacte per la sostenibilitat, era Jaume Matas, ara d’actualitat per l’entrada de l'exministre José Luis Ábalos a la presó. L’home que després representaria altres capítols polítics molt menys il·luminats. L’home que acabaria sent recordat per tot allò que aquest article no necessita repetir. Però també l’home que, abans de tot això, va veure claríssim el que avui encara discutim.

Tres dècades separen les paraules de Matas i les de Prohens, però la distància real és mínima, com si la política balear funcionés dins un anticicló permanent on les idees circulen, donen voltes i tornen al punt de partida amb orgull de novetat. És l’etern retorn illenc: cada generació redescobreix els límits del creixement, els anuncia amb solemnitat i després es veu superada per la mateixa maquinària que havia intentat descriure. I potser aquesta és la seva veritable definició identitària: una terra lúcida, però captiva del seu propi èxit.

L’introductor d’aquella conferència va ser l’escriptor Baltasar Porcel, qui també va alertar del que passaria: «Mallorca haurà d’ingressar [a Europa] a través d’una reconversió dinàmica, ofensiva, i no només com a receptora de contingents turístics». Tot això acompanyat d’una premonició: «Tot això haurà de ser així en relació amb el que passi al Magreb, on la superpoblació i els problemes econòmics creen una situació explosiva. Les Balears constituiran una avançada de la UE davant d’un nord d’Àfrica convulsiu i amb moltes possibilitats agressores».

Suscríbete para seguir leyendo