El concert econòmic per les Balears torna a pujar al faristol

El debat territorial espanyol sol concentrar-se en els seus pols habituals mentre altres territoris transiten per sota del radar. Les Balears han estat, històricament, un d’aquests espais discrets: un territori amb un pes fiscal descomunal i un pes polític minúscul. Els estudis més recents assumeixen que cap reforma del model de finançament autonòmic dels que està plantejant el Govern central canviaria substancialment la vida del ciutadà balear.

Excepte un concert econòmic. El darrer informe del Laboratorio de Análisis de Políticas Públicas (IvieLAB) ha introduït un matís incòmode perquè les simulacions són clares: les Balears continuarien aportant a la solidaritat interterritorial, com una regió rica, però gaudiria per primera vegada d’una capacitat de finançament que s’acosta al que produeix. L’escenari contrasta amb la realitat actual, en què l’arxipèlag es troba en una posició persistentment regressiva: es comporta fiscalment com un territori central, però rep recursos com una perifèria fatigada.

Fa trenta-quatre anys, el concert econòmic per a les Balears va arribar a ser inclòs en la reforma de l’Estatut de 1991 amb el vot favorable dels populars, en aquell moment comandats per Gabriel Cañellas, tot i que finalment va ser rebutjat pel tàndem PP/PSOE en la votació de 1995 en el Congrés dels Diputats. Anys després, Maria Antònia Munar demanà, a través de la reforma de l’Estatut, la creació de l’Agència Tributària de les Balears i l’establiment d’un sistema de concert econòmic. «Els impostos se’n van a Madrid, però les persones es queden aquí», deia la líder d’UM.

La qüestió central és que cap de les altres solucions que circulen en el debat estatal —un ajust del model del 2009, un increment dels fons de compensació, una harmonització fiscal, una revisió dels criteris poblacionals— no afronta els problemes estructurals de les Balears. L’arxipèlag genera massa recursos perquè qualsevol millora puntual sigui suficient. I alhora, la seva pressió demogràfica i social és tan pronunciada que cap pedaç financer ordinari pot compensar el que s’ha deixat de percebre durant dècades.

Fa uns mesos, el director de Fedea, Ángel de la Fuente, alertava que un concert econòmic solidari suposaria 1.461 milions d’euros més per les Balears: «Si ens prenem l’ordinalitat de debò, i ens obstinem a portar a Catalunya a un finançament per habitant ajustat molt per sobre de la mitjana, caldrà fer el propi amb les Balears, que no podrien quedar per darrere de Catalunya perquè paguen més en impostos».

Des de Madrid, les Balears han estat percebudes com un territori disciplinat: estable, productiu, no conflictiu i, per tant, plaent de gestionar. Una comunitat que contribueix molt i protesta poc. Aquesta és la raó per la qual el seu infrafinançament no ha protagonitzat grans titulars. L’Estat ha redistribuït des d’on hi havia múscul fiscal i oposició mínima. I les Balears s’han trobat en el lloc ideal per ser drenada: rica, però sense poder polític; útil, però fàcil d’ignorar. Quan el sistema autonòmic ha necessitat estirar la corda de la solidaritat, ho ha fet estirant sobre un arxipèlag que no replicava.

En paral·lel, el discurs illenc també ha tingut un paper important. La societat balear ha desenvolupat una relació amb el poder marcada per la prudència i gairebé per la resignació. Produïa riquesa econòmica i capital simbòlic —turisme, serveis, projecció internacional— però no produïa confrontació política. Aquesta manera de ser ha tengut un cost elevadíssim: la renúncia prematura a exercir influència sobre l’arquitectura estatal. El resultat és que, quan Madrid reparteix, el nom de les Balears apareix a la llista dels contribuents, però no a la dels negociadors.

La resta d’opcions —incloses les revisions parcials que defensa el Ministeri d’Hisenda— no faran res més que suavitzar una injustícia sense resoldre-la. L’arxipèlag pot rebre més fons, més traspassos puntuals, algun ajust metodològic. Però cap d’aquests moviments altera la realitat essencial: les Illes generen molta més riquesa de la que poden redistribuir, i la pressió sobre els seus serveis públics és insostenible. La combinació de turisme massiu, mobilitat laboral i creixement urbanístic té efectes estructurals sobre la sanitat, l’educació, l’habitatge i les infraestructures. Afegeixi-s’hi la manca històrica de cogestió de ports i aeroports. El desequilibri no és conjuntural, sinó sistèmic.

La política estatal, que coneix perfectament el pes fiscal de les Balears, ha confiat durant anys que l’arxipèlag absorbiria totes aquestes tensions sense generar cap crisi institucional. El silenci balear ha estat un factor estructural del sistema, útil per evitar reobrir debats incòmodes i que ha permès mantenir una distribució de recursos que beneficiava altres territoris.

La pressió del creixement, els costos socials acumulats i la precarització provocada per dècades d’insuficiència inversora han tancat la sortida d’emergència. El sistema s’ha acostumat a tractar les Balears com una mina d’or per a l’Estat.

Les Balears contribueixen a sostenir l’Estat —aporten 900 milions anuals només per pagar les pensions d’altres regions—, però no tenen cap mecanisme estable per defensar-se de les disfuncions que el sistema actual genera sobre el seu territori.

Les Balears no són una comunitat pobra, sinó empobrida. Aquest silenci ha estat, en realitat, un pilar ocult del sistema autonòmic. Ha facilitat que les Balears fossin útils per a l’Estat i poc útils per a si mateixa. Molts mallorquins senten que l’Estat els ha deixat abandonats; per això cerquen la salvació a través de les decisions familiars i personals. L’herència és l’últim vincle amb la idea de la terra, i les grans decisions econòmiques del present —el mercat immobiliari, la política fiscal— estan marcades per aquesta lògica hereditària. La pregunta és qui paga la festa autonòmica.

Suscríbete para seguir leyendo