La ‘munarització’ de Marga Prohens

A Mallorca, les idees no moren: simplement canvien de veu. Vint anys després, el discurs de Maria Antònia Munar —històrica líder d’UM— sobre la immigració i la sobrepoblació ha reviscolat, ara en boca de la presidenta Marga Prohens. Ambdues varen coincidir a finals de juliol a la Llotja en la inauguració de l’exposició La força inicial de Joan Miró, un artista que volia un enterrament oficiat per «sacerdots intel·ligents i amics meus, que s’adrecin a la gent en català o mallorquí».

Munar advertia a principis de segle que «constatar la realitat no és racisme» i que calia limitar l’arribada d’immigrants. El seu discurs era una barreja de por i d’orgull. «Ha arribat el moment d’establir, definitivament, una correlació clara entre límits i qualitat de vida. Fins a quin punt estam disposats a sacrificar una part de la qualitat de vida de què gaudim per mantenir les portes obertes perquè s’hi estableixin a Mallorca totes les persones que ho desitgin?».

Prohens ha reprès aquell fil, però amb una altra música. En el Debat de Política General va afirmar, solemne, que «el creixement poblacional ha arribat al límit», i va afegir : «Amb la mateixa valentia que vaig dir que havíem arribat al límit en el nombre de visitants, dic que hem arribat al límit en l’arribada de migrants de manera irregular».

Aquesta recuperació del vell discurs munarista no és casual i té una clara intenció electoral. Les enquestes internes del Govern els aproximen a la majoria absoluta, amb una pujada de Vox i una davallada del PSOE. Per això atreure els votants de El Pi i UM és tan important.

Prohens necessita mostrar-se com la gestora que té tot controlat. Parlar de nombre de visitants i sobrepoblació li permet sonar responsable sense haver d’enfrontar cap conflicte real. És un llenguatge sense sang, però amb aparença de seny. En realitat, les Balears no tenen cap competència en matèria d’immigració ni capacitat de decisió sobre els aeroports, principal porta d’entrada.

«La qualitat de vida és contradictòria amb una política de portes obertes a tots els qui vulguin venir a viure i amb l’expedició de documents sense cap tipus de control. Amb els fluxos migratoris descontrolats d’altres països existeix el risc de fer passes enrere si no ens comprometem amb un projecte de país. Reclam poder decidir sobre les infraestructures, controlar els fluxos migratoris i la seguretat, gestionar els ports i els aeroports, i actuar sobre l’economia i els impostos». Endevinin qui va dir aquesta frase.

Mentre l’esquerra segueix desorientada, Prohens ha vist una oportunitat: reactivar el vell regionalisme del control demogràfic i convertir-lo en bandera moderna. S’instal·la en un relat que connecta amb la sang de l’illa: la tensió entre el resident i el visitant, entre el creixement i la identitat.

Però aquesta bandera no oneja; simplement cobreix un buit. Prohens ha après a fer aquesta litúrgia amb una elegància eficient. Parla de límits i promet equilibri, però sense tocar el model que el desequilibra. El seu és un poder que administra la resignació.

A les Balears, el turisme ha creat la seva pròpia religió, amb temples, sacerdots i sacrificis. Podria dir-se que cada estiu l’arxipèlag celebra el seu Inti Raymi, la festa del Sol que els antics inques commemoraven al solstici d’hivern per assegurar el retorn de la llum i de la vida. Aquell poble s’agenollava davant el seu déu solar i li oferia sacrificis perquè no abandonàs la terra, perquè continuàs escalfant-la. Aquí, el ritual és semblant, només que el déu ja no és l’astre, sinó el seu reflex econòmic: el turisme. Les autoritats, com antics sacerdots modernitzats, repeteixen cada any el mateix acte de fe: s’ofereixen a la divinitat del creixement, prometen contenció, sostenibilitat i equilibri, però acaben ofrenant el paisatge, el silenci i la sobirania.

El Inti Raymi balear no es representa amb danses ni plomes, sinó amb visites de consellers a l’aeroport de Palma per agenollar-se davant Aena, mentre Madrid es nega a negociar la cogestió. El Govern celebra el miracle amb la mateixa reverència: el Sol no s’ha apagat, els avions continuen arribant, i la terra —encara— aguanta. El missatge polític és el més devastador: que l’autonomia consisteix a somriure mentre et recorden qui mana. Mentrestant, l’illa continuarà girant, fidel al seu cicle: prosperitat, saturació, lament, silenci. Fins que algú, potser d’aquí vint anys, torni a pronunciar amb veu nova les mateixes paraules. És la religió civil de l’arxipèlag, i Prohens n’és la sacerdotessa disciplinada.

Hi ha, en aquest nou discurs del límit, una ironia majúscula. Prohens governa una comunitat que viu literalment del desbordament: del turisme massiu, de l’arribada constant de treballadors, de la pressió que alimenta el mateix motor econòmic que després ella denuncia. Els polítics compareixen davant el déu turístic amb el cap cot, prometent control i sostenibilitat, però sabent que no poden tocar res essencial.

L’eficàcia d’aquest relat és innegable. Fa sentir al ciutadà que algú pensa en ell, que algú vigila la saturació. Però és només una sensació. Darrere la retòrica del límit demogràfic no hi ha cap pla seriós, només la resignació gestionada. Un discurs per fer veure que es governa un fenomen que, en realitat, ja governa sol. La paradoxa és que, malgrat tot, li funciona. I com que l’esquerra balear s’ha enfonsat en la seva pròpia dispersió, aquesta grisor passa per serenitat.

En aquest escenari, el vassallatge adopta formes exquisides. El Govern confon la dignitat amb el protocol, i el protocol amb la submissió. No hi ha confrontació ni audàcia, només la convicció que la cordialitat garanteix el respecte. Però Madrid no respecta qui s’abaixa, només qui s’aixeca.

Prohens ha ressuscitat la veu de Munar per conveniència. És l’ús intel·ligent del passat: recuperar el que sona familiar en una terra que se sent ignorada i perduda.

Munar va acabar el seu discurs de la Diada de 2004 amb el Siau qui sou del poeta Costa i Llobera. Els mateixos versos que Prohens va elegir per tancar el seu discurs d’investidura. Perque tot torna.

Suscríbete para seguir leyendo