Mallorca és una «Party Island» pels Estats Units

«The Wilder Side of a Party Island» és el títol d’un llarg reportatge del The New York Times publicat fa sis mesos en el qual recomanava a tothom visitar Mallorca, presentant-la com la joia del Mediterrani. Ara el diari més llegit del món torna a promocionar l’illa en portada —«36 hours in Majorca»— com el destí més interessant. Tot això mentre EUA, l’OTAN i Europa situen les illes en el centre del nou marc geopolític. L’illa de la festa ara és una colònia militar que ja va ser visitada i glossada per Marla Maples i Tiffany Trump, segona dona i filla de Donald Trump.

En el segon reportatge, el NYT fa una apreciació: «L’illa està deixant enrere la seva reputació de destinació de festa barata, ja que els visitants acudeixen en massa a les seves reserves naturals, recessos de benestar i restaurants aclamats. Visiteu-la a la tardor o a la primavera per gaudir d’un respir, amb menys turistes i temperatures més suaus».

Europa militaritza el Mediterrani

Aquesta intenció dels EUA de continuar omplint Mallorca de turistes coincideix amb la publicació de la nova Defence Readiness Roadmap 2030, presentada per la Comissió Europea, que marca una línia clara: reforçar el control militar a través de drons i vigilància fronterera, i parla de «zones crítiques» com el mar Mediterrani. Les Balears apareixen als mapes. La Comissió Europea justifica aquesta estratègia com una mesura «per a la detecció primerenca i la resposta ràpida davant amenaces híbrides i marítimes» just quan el Govern demana l’aplicació de Frontex a les illes, un organisme de gran poder a la UE que s’encarrega de la «lluita contra la delinqüència transfronterera, la vigilància aèria i la recollida d’informació». Però rere el llenguatge tècnic, hi ha una qüestió política i ètica: què significa convertir el mar balear en un espai de vigilància permanent? I quin paper hi juga un territori com les Balears, travessat per rutes comercials, militars i migratòries?

Les Illes ja són un punt estratègic de la defensa europea i de l’OTAN, on cada vegada hi haurà una presència constant de forces aèries i exercicis militars. Amb la nova agenda europea, aquestes infraestructures podrien adquirir una nova funció: acollir o coordinar vols de drons d’atac i vigilància marítima. De moment, Son Sant Joan ja s’ha convertit en un magatzem militar i Menorca, en una base de l’OTAN. Europa parla de «cooperació i seguretat compartida», però a la pràctica s’obre la porta a un ús militaritzat de l’espai aeri i marítim. Aquesta posició amaga una lògica extractiva: decisions preses a Brussel·les o Madrid que utilitzen el territori balear com a plataforma geoestratègica, sense retorn social ni ambiental. Les Balears no tenen competències en defensa ni gestionen ports o aeroports, però en sofreixen les conseqüències: illes saturades, creixement poblacional desbocat i precarietat transversal.

El luxe i la seguretat s’han convertit en les dues cares d’un mateix projecte. Balears, el 2025, necessita les dues coses: la postal lluminosa que es ven als suplements de viatges i als grans diaris com el New York Times, i el mapa discret on es dibuixen rutes, cels i codis. Entre una imatge i l’altra s’hi entén el present: arxipèlag de primer ordre geopolític i, alhora, mina d’or turística. La mateixa illa que ofereix benestar és, al mateix temps, plataforma de vigilància mediterrània: el mar es cartografia, el cel s’administra i la sorpresa es considera un error del sistema. L’illa pot continuar venent serenor mentre el sistema assegura que res no se’n surti del guió. Un arxipèlag bonic i vigilat.

Cap poder per decidir

De moment, Balears no té cap poder. Cap poder per ordenar mar, cel i sòl amb criteri propi; cap poder per retenir renda de la bellesa que es ven i dels serveis que es tensen; cap poder per dir no quan la calma d’uns exigeix el malviure dels altres. Sense això, continuarà sent decorat prèmium amb sala de màquines militar.

«Els europeus del nord adoren Mallorca. Una escapada de cap de setmana ideal per a britànics, alemanys i escandinaus amants del sol...», destaca el NYT en una radiografia perfecta de l’illa. Llegits en paral·lel, el New York Times i la Defence Readiness Roadmap 2030 dibuixen una mateixa cartografia amb llenguatges diferents. I tots dos comparteixen una idea central: el Mediterrani com espai a gestionar. El diari recomana començar la ruta pel port de Palma, «un ostentós aparcament aquàtic on els iots atraquen al costat dels megaiots», situar-se entre la «sociable multitud d’expatriats» i acabar «com els espanyols, amb un gintònic». Ciutat, com París, era una festa.

En el pla turístic, el control és simbòlic: ordenar el desig, domesticar el paisatge, convertir el que era vida quotidiana en experiència per a l’altre. En el pla militar, el control és literal: vigilar, detectar, neutralitzar. Aquest doble relat —turisme i defensa— forma part d’una mateixa lògica de seguretat. Quan la Unió Europea parla de «detecció primerenca i resposta ràpida», utilitza un llenguatge que podria servir igualment per descriure el funcionament del turisme de luxe: rapidesa, eficiència, absència d’imprevistos. El Mediterrani ja és una superfície logística on circulen mercaderies, cossos i imatges sota règim de control.

En aquest context, Mallorca esdevé laboratori i metàfora. Les seves bases militars, aeroports i ports són nodes d’aquesta xarxa de seguretat continental, però també ho són els hotels i retirs de benestar. Tant l’un com l’altre prometen el mateix: seguretat, estabilitat, previsibilitat. Tot i això, el NYT encara atorga als indígenes un mínim d’amor propi: «Si existeix una platja mallorquina secreta, no esperis que els locals la revelin. Però trobar una preciosa mitja lluna de sorra blanca encaixada entre espectaculars penya-segats i aigües turqueses és fàcil, i evitar les multituds és només qüestió de temps».

Suscríbete para seguir leyendo