Míssils i drons al paradís obedient de Balears

Son Sant Joan és molt més que un aeroport: és el centre nerviós del poder econòmic de Mallorca. S’hi decideix, cada dia, la intensitat i el límit del model turístic. Però darrere les xifres hi ha una veritat incòmoda: Balears pot gestionar l’afluència, però no governar-la. L’aeroport és el símbol perfecte d’una autonomia que administra sense decidir.

La carta recent d’Aena —dirigida per Maurici Lucena, exdiputat del PSC— als seus accionistes ho expressa amb un llenguatge fred i administratiu que no deixa marge a la interpretació. L’empresa semiprivada «recorda i subratlla» la importància de la «gestió integrada de la xarxa d’aeroports espanyols» i adverteix que preservar el model actual és «fonamental per al bon funcionament de l’economia nacional». En altres paraules: cap govern autonòmic, tampoc el de Balears, pot esperar participar en les decisions sobre el seu aeroport principal. El poder és una línia telefònica que surt de Palma i no sempre troba resposta.

Balears paga, però no mana. Ni tan sols sobre la seva pròpia porta d’entrada. L’aeroport de Palma, construït i mantingut amb el flux turístic que el territori suporta, és gestionat des d’una seu a Madrid que respon abans als fons d’inversió que als interessos dels residents. Aena és avui una empresa més atenta als dividends que a l’equilibri territorial. El control de l’aeroport és el control del model. Cedir-lo seria reconèixer que Balears té dret a decidir quina relació vol tenir amb el món. Mentrestant, Son Sant Joan continua creixent, superant rècords de passatgers i de beneficis, mentre el debat sobre sostenibilitat queda atrapat entre la retòrica i la resignació.

El creixement econòmic és la versió contemporània del sol imperial: brilla per a tothom, però encega. A Pacifiction, Albert Serra retrata un alt funcionari francès destinat a la Polinèsia, un home elegant i cansat que parla molt i decideix poc. Representant de la República en un territori que viu del turisme i de la ficció d’una autonomia que en realitat no existeix.

De Roller és un home que simula governar un territori que pertany a altres i sap que els fils reals es mouen a París. El mateix passa a Balears: un lloc que produeix, organitza i recapta, però no decideix. Una Pacifiction autonòmica.

La coincidència no és només metafòrica. De Roller s’enfronta a un rumor persistent: el possible retorn dels assaigs nuclears francesos a la Polinèsia. A les Illes, el rumor adopta altres formes: el nou magatzem d’explosius, míssils i drons de Son Sant Joan, la base naval de l’OTAN a Menorca o la visita del major portaavions del món a Palma.

Són notícies que arriben amb fredor burocràtica. I, com passa a Pacifiction, la classe dirigent local es veu atrapada entre la lleialtat institucional i la impotència política. Es parla de sostenibilitat, però s’obren noves pistes. Es parla de cogestió, però Aena nega qualsevol possibilitat. Es parla de límits, però les Illes són cada vegada més dependents d’un centre que decideix per elles. El PIB creix, els aeroports baten rècords, les dades fiscals són envejables; però els serveis públics s’esgoten, la població resident es desborda i accedir a un habitatge és impossible.

És exactament el sentiment que transmet la política balear quan parla de finançament, d’immigració o de cogestió aeroportuària. Hi ha diagnòstic, hi ha discurs, però no hi ha instrument: els gestos es confonen amb el govern. Serra converteix la Polinèsia en un decorat del cinisme europeu. Les Illes també són el decorat amable del Mediterrani, la part bonica d’un sistema que concentra els beneficis a fora. Són el lloc on el sol brilla per a tothom menys per a qui hi viu.

Balears, com la Polinèsia de Pacifiction, és rica, bella i rendible. Però la bellesa no és poder. I el poder que no decideix, tard o d’hora, esdevé pura il·lusió. La política autonòmica s’assembla cada vegada més a una bellesa ofegada per la calma. Sota la llum d’or del crepuscle, tot sembla estable, però hi ha una vibració de fons, una inquietud que no s’acaba d’articular. Amb un superàvit de 884 milions a la Seguretat Social i una aportació neta anual d’uns 360 milions al sistema de finançament autonòmic, les Illes són contribuïdores netes d’un Estat que ni tan sols els permet gestionar l’aire que respira. I ara, amb l’OTAN mirant de reüll el Mediterrani, aquell aire és més valuós que mai.

Prohens parla de “límits” i “model sostenible” com De Roller reivindica el “benestar dels nadius”, però el seu discurs té la força de la retòrica i la feblesa del marc competencial. Hi ha consciència de perill, però els protagonistes no poden aturar res. Si a Pacifiction el rumor dels submarins nuclears simbolitza l’amenaça que el funcionari no pot controlar, a les Illes el rumor adopta altres formes: el creixement demogràfic, el preu de l’habitatge, la pressió turística, la possibilitat d’un ús militar dels ports i aeroports. És un soroll de fons que tots perceben. S’hi viu amb la mateixa ambigüitat que Serra retrata a la seva Polinèsia: com una normalitat que ja no és tranquil·la.

Les Illes, ara mateix, tenen un estat d’ànim d’una fatiga dolça, una barreja de prosperitat i esgotament. El PIB puja mentre creix la desafecció. Hi ha un horitzó de bellesa immòbil, una calma que només és possible perquè ningú s’atreveix a remoure l’aigua. El poder hi és, però no hi toca terra.

Balears ja no és només el pati d’esbarjo d’Europa. El món ha canviat i les Illes, amb la seva situació geopolítica, tornen a ser una peça estratègica. Representen la cara amable del poder europeu: un espai de suposada tranquil·litat dins un món que s’enfosqueix. Els avions arriben, els vaixells fondegen, els drons s’instal·len, i el discurs oficial parla de sostenibilitat.

Potser aquesta és la nova realitat del segle XXI: Balears com a zona de seguretat i flux, on tot circula —els turistes, els treballadors, els diners, els avions— però res no arrela.

Un espai rendible i disponible, dissenyat per funcionar sense massa preguntes. El sol i els hotels conviuen ara amb els radars i els magatzems d’explosius; la prosperitat econòmica i la lògica militar s’han fos en un mateix paisatge de control suau i dependència feliç.

La bellesa persisteix, la sobirania s’esvaeix. Aquesta és la nova definició d’autonomia: gestionar l’encant mentre el comandament es manté a distància.

Suscríbete para seguir leyendo