El president assegut i llegint un llibre

La darrera vegada que ens vérem, com solíem anàrem a casa seva amb en Salvador i en Pep, mantenia la mirada intensa però el somriure habitual, gairebé permanent, l’havia canviat per un semblant més seriós.

Quan la malaltia el va retirar de la activitat pública un grup d’amics, els ja esmentats Salvador i Pep a més d’Ignasi, Xavier i Gabriel, proposarem anar a visitar-lo regularment fins que això fos possible. Ens rèiem com si fóssim joves de les anècdotes succeïdes quan ho érem.

Fa dues setmanes, l’últim pic, ens va traslladar la preocupació que tenia per l’agreujament del problema de l’accés a l’habitatge desplegant un caramull de xifres referides a les necessitats, preus, finançament i terminis per acabar esquematitzant la actuació d’intervenció pública que veia imprescindible. Va comparèixer el Francesc Antich president, compromès no tan sols amb les demandes socials sinó sobretot amb l’esforç que cal fer, des de lo públic, per solucionar-les.

Ara record que quan algú assenyalava dificultats per acordar polítiques el President el mirava fixo i aixecava la mà dreta amb un gest característic per afirmar: «idò, ens haurem de asseure». I un cop asseguts ell era el darrer en aixecar-se, quasi sempre desprès de convèncer a tota la resta.

El último adiós a Francesc Antich: una despedida multitudinaria y cargada de emoción

Tan sols per la seva determinació i intel·ligència fou possible enllestir els pactes progressistes per governar les Illes tradicionalment conservadores i mantenir cohesionades a diferents formacions d’esquerra per fer les polítiques que no me correspon valorar.

Penso que evitant la banalitat i donant un sentit democràtic a gestos, a cops minsos, del dia a dia, també Antich va contribuir a millorar el arrels culturals de la ciutadania d’aquest país que va estimar tant. El seu retrat de la galeria de presidents del Consolat, pintat per en Damià Jaume, es una mostra del seu tarannà humil,i de la seva bonhomia. La posició, assegut, es la que ell preferia per evitar incomoditats als altres i propiciar l’enteniment, i el seu gest de llegir un llibre, m’agrada pensar que d’un dels escriptors de parla catalana més volguts, simbolitza que per ell l’important no eren els càrrecs ni els honors sinó que, com va escriure el poeta Constantino Cavafis, es millor gaudir del camí per arribar-hi.

Hi ha gent que viu fent camí, estimant les coses senzilles, aportant tots els seus coneixements per millorar la situació dels que menys tenen, que pacifiquen situacions tenses i mostren una honestedat imitable. Hem tingut la sort de tenir-ne a un de president : Francesc Antich Oliver.

Antich: quan es mor «s’homo bo»