Antich: quan es mor «s’homo bo»

A la comunitat rural illenca, «s’homo bo» era aquell personatge reconegut la seva facilitat de mediar entre iguals. Avui en dia es poden equiparar als Jutges de Pau. Aquests dies, i per damunt de creences i ideologies, molts ciutadans i ciutadanes van tenint la sensació de que potser han quedat una mica orfes. Sense un «homo bo». Era fàcil identificar-se amb Francesc Antich i Oliver. Tot i haver nascut molt lluny de la Mediterrània, tenia bona parts dels atributs del caràcter mallorquí: tranquil, expansiu i reservat a parts iguals. Rialler i meditatiu. Poc donat a l’artificiositat, en poques paraules.

És el que va dir el també desaparegut Joan Verger el dia de la seva primera presa de possessió, un ja llunyà 1999: «en Xisco és de rostoll». I aquest és l’Antich que em quedo. Amant de la carn de caça torrada, regada amb vi negre. Algaidí o porrerenc a ser possible. A una taula transversal, on hi poguessin seure persones de diversa ideologia i procedència. Cosa que intentava fer sempre que podia. O convencia amics seus que organitzassin barrines on hi anàs ell com a convidat. Astut, sabia que l’estómac ple facilitava el convèncer. Xerrador i escoltador: no es comprèn el fenomen Antich sense la seva capacitat d’escoltar. Com tampoc el seu lideratge per la seva inquietud intel·lectual, adobada amb una gran dosi de capacitat d’aprenentatge: una constant vital, per altra banda.

L’Antich federalista. El «corpus» federalista a l’Espanya contemporània no es pot entendre sense les següents persones, cadascuna en el seu temps i àmbit: Pasqual Maragall i Mira, Jordi Solé Tura, Ernest Lluch i Martín, el darrer Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i… Francesc Antich Oliver. I és que el mallorquí va tenir un mèrit important: el saber condensar i transmetre el discurs de tots els abans esmentats al seu partit, així com a la societat. És tan sols qüestió de temps que una Espanya més semblant a Alemanya que no pas a la jacobina França vagi prenent forma.

El último adiós a Francesc Antich: una despedida multitudinaria y cargada de emoción

En «Xisco» rural. El 1999, es presentava a les cooperatives agrícoles abillat amb una mítica caçadora de pana, substituïda després per una de pell clara . Va ser en aquelles setmanes quan els desconfiats homes del camp comprovaren qui tenien davant seu: un candidat coneixedor del seu món, amb cans, vivint a fora vila i sabedor del peculiar vocabulari de la terra. Així com - és un exemple - si l’ametller o el garrover tenien més d’una classe. Donà resultat: en aquelles eleccions el PSIB incrementà notablement els seus vots a Part Forana. El candidat Antich havia convençut.

N’Antich veneçolà. Com saben, Francesc Antich i Oliver va néixer a Venezuela, fill de l’emigració que es produí els anys cinquanta i seixanta envers aquell país. El finat seguia fil per randa tots els aconteixements i notícies que s’hi anaven produint. Amb molta preocupació: com quasi tots els mallorquinoveneçolans, es delia perquè la que un dia va ser anomenada la «Suïssa d’Amèrica del Sud» ho tornàs a ser. Sempre vaig pensar que, en el cas de restablir-s’hi un règim míniment democràtic, Antich podria haver estat un molt digne Cònsol Honorari de la República de Venezuela a les Illes Balears. No ha pogut ser.

Enamorat de la cultura. I - per damunt de moltes altres coses - les gloses. Els contaré una anècdota: Palma, Plaça Major, festes de Sant Sebastià, fa massa anys. Actuaven Mateu «Xurí» i altres glosadors en un divertit «picat». Antich havia d’anar al fogueró que organitzava el PSIB al carrer Miracle. L’algaidí va visitar els seus companys socialistes i…va tornar a la foguera de les gloses. On va ser molt ben rebut, per cert.

Polièdric i planer. Prudent (a vegades massa) i agosarat, com quan amb Joan Mesquida i Ferrando va treure un impost nou: l’eco-taxa, avui emprat a tot el món. Ens deixa un quasi «homenot». Sense voler-ho ser, aquesta és la paradoxa. Gràcies per ser-hi quan tocava , President «chévere».

El president assegut i llegint un llibre