En 'Pocholo' Martínez-Bordiu, el 'rey de Ibiza', rei legítim de Mallorca?

No, maldament ho parega, aqueix títol no és cap innocentada, almanco de tot. Més aviat és una provocació, però també vol ser un aclariment. Ja fa un parell –mallorquí— d’anys que circula aqueixa mitja rondalla que dona nom a l’escrit i que espesses vegades els historiadors, fent broma, hem aidat a espargir. Tanmateix, si hem de dir ver, té una part de veritat. El fet és que en José María Martínez-Bordiú i Bassó (conegut popularment com en «Pocholo», i en d’altres ambients, com el rey de Ibiza) és el devuitè baró de Gotor, un endret situat a l’Aragó. I se sol acceptar –la historiografia mallorquina no ho anat a cercar, tampoc— que ostenta aqueix títol com a descendent del primer baró, que segons diverses cròniques, era un dels fills del darrer valí de Mayurqa, l’almohade Abu-Yahia.

La primera referència que conec d’aqueixa peripècia genealògica apareix en el primer volum dels Anales de la Corona de Aragón (1562), obra del cronista aragonès Jerónimo de Zurita. Segons aqueix autor «luego se entregó aquella fuerça [l’Almudaina]: y [Jaume I] cobró allí el rey un hijo del rey de Mallorca, que era de hasta treze años , que después le hizo Christiano, y se llamó don Jayme: y cásolo com una donzella principal que fe dezia doña Eva, que era hija de don Martín Roldán, y nieta de don Roldan del linage de Alagón, y fueron señores de Gotor: y confírmoles el rey [Jaume I] la baronía de Illueca y Gotor».

Vull parar esment que aqueix fet (que el rei Conqueridor nomenàs baró de Gotor un dels fills de n’Abu-Yahia, precisament aquell que s’havia convertit al cristianisme amb el nom de Jaume) no consta en cap crònica medieval, almanco que jo sàpiga. Això, però, no vol dir que no fos vera. De fet, l’episodi ha estat tengut sempre per cert i cal remarcar que circumstàncies com aqueixes –l’apadrinament, o protecció, dels hostes que eren fills o descendents d’un rival— no eren gens estranyes en aquella època.

En conclusió: podria ser ben bé que en José María Martínez-Bordiú, en «Pocholo», fos de veres descendent de n’Abu-Yahia. Podríem pensar, per tant, que si aqueixa circumstància fos certa, això el convertiria també en continuador del darrer rei musulmà de Mayurqa. Però aqueixa ja és tota una altra qüestió. Per què dic això? En primera, perquè aqueix títol –el de rei— no existia ni tenia un equivalent més o manco exacte en les estructures de govern andalusines. En segona, perquè n’Abu-Yahia, formalment i damunt papers, no va ser res pus que un valí. És a dir, era un representant o delegat del poder almohade que, això sí, per mor de la decadència d’aqueix poder central, es va perpetuar en el poder a partir del 1208 i que, a la pràctica, n’actuava amb una independència molt important, o gairebé absoluta. Així i tot, no tenim constància que mai pretengués intitular-se emir, ni molt manco califa.

Podem pensar, per tant, que si n’Abu-Yahia va rebre el qualificatiu de rei de Mallorca a les cròniques cristianes va ser perquè el tipus de poder que exercia era percebut així pels catalans i pels aragonesos. Però possiblement també (o sobretot) va ser perquè a en Jaume I, que sempre va dur endarrer de bravejar la grandesa dels seus «Feits» i batalles, li anava més bé ferm presentar la conquesta de Mallorca (que, de dret, era un territori depenent del califat almohade) com la conquesta d’un «regne dins mar» i, per mor d’això mateix, referir-se al valí com el «rei de Mallorques» que n’era el cappare.

Com veis –i ara tornarem a la fisca que ha donat peu a aqueix escrit— no entraré en allò que –siguem sincers— podria interessar més: si en «Pocholo» pot ser o no considerat el rei legítim de Mallorca, o si hi podria reivindicar els seus drets. D’això –que ja seria una veritable innocentada—, ja en discutiran, si de cas, per les xarxes, o en qualque àpat de Cap d’Any, de Sant Antoni o de Sant Sebastià.

Jorge de Habsburgo: El último eslabón de los reyes de Mallorca