Bartomeu Vidal, herències d'una mort de pare

Aquest diari que tens a les mans és incomplet. Un diari és els seus lectors. I avui, en aquest, n’hi manca un d’imprescindible perquè tu estiguis llegint aquest article. Mon pare. El que cada dia obria les seves pàgines per rebre la informació que trobava més seriosa, independent, confiable. Com abans havia fet durant dècades el seu pare, el padrí Bartomeu, des de temps d’El Correo. Ja no el llegirà més. Però jo he volgut llegir-lo a ell, desxifrar el seu missatge i compartir-lo.

Un homenatge al meu propi pare pot no interessar a ningú. Però potser sí, si el sentit és més ample. Si el que comentam aquí és l’herència que ens deixa: i a Mallorca a tothom li agrada parlar d’herències, d’això no hi ha dubte!

Mon pare fou un de tants d’una generació perduda que no va viure la guerra però la va patir. Al bàndol més nombrós de tots: el de cap bàndol. D’aquell temps ens deixa el record d’una infantesa de postguerra en la qual l’alegria va anar molt justa i l’afecte es confonia amb la disciplina. Una memòria infantil i adolescent reduïda a una consigna del seu pare: «Llibres! Dels llibres surt el profit!». Un missatge que tancava les portes al joc, al cinema, a la bauxa, a gairebé tot el que no fos estudiar. Una estratègia intel·ligent del padrí: tanmateix no hi havia diners per pagar res més. Però l’herència esdevingué més rica: la fe en l’estudi, la cultura, l’esforç. L’esperança en els llibres, els de text, i l’amor als altres: els que no va llegir de jove perquè els frares als que anava, i dels que tant va renegar tota la vida -ell, catòlic convençut- els amagaren a tota una generació. Un amor traduït, a la nostra adolescència, a obrir-nos un compte a una llibreria perquè compréssim sempre els llibres que volguéssim. I que mai no li agrairem prou. Com viure en una casa en què es llegia, es parlava de llibres i s’escrivia.

Muere Bartomeu Vidal, el arquitecto legal de Palma

Va fer el servei militar a Xaouen, de milícies. Un temps del que quedà el relat apassionat d’una col·lònia esbucada i trista, que ell visqué com el més excitant i divertit que li havia passat mai, lluny de les necessitats i l’incertesa de quin seria el seu futur. Perquè havia estudiat Dret, per lliure, evidentment. Però envoltat pels auguris dels que li deien «Dret? A Barcelona els missers menen els tramvies!». I una mica de raó tenien, perquè hagué de sumar moltes feines per poder arribar a formar una família de quatre fills. La porta al futur i la dignitat professional fou l’Ajuntament de Palma, però com tot a la seva vida, gens fàcil, ja que hi va entrar des de les instàncies més bàsiques i insospitades. Mentres muntava a ca nostra una mena d’acadèmia de classes particulars, per la qual hi passaren nins i adolescents neccessitats d’un bon mestre, amb paciència, eima, coneixement i empatia. Amb el que tothom aprovava i aprenia. Fa no res, encara l’escometia un antic alumne agraït, quan jo el passejava en la seva cadira de rodes pel seu estimat Mercat de l’Olivar. Perquè ell no només sabia: també sabia ensenyar. Li agradava enormement fer-ho, i els alumnes sempre li ho agraïren.

Don Bartomeu Vidal fou un funcionari dels que fan rellevants les institucions. Un servidor públic que creia amb el que feia i s’hi dedicava com si la ciutat fos seva. Patint uns batles, gaudint de fer feina amb altres, fent-se estimar per tots. Lluitant durant anys per recuperar per a la ciutat el teatre Catalina Valls, per aconseguir que s’esbuqués l’edifici de pisos militars que ocupava el Baluard del Príncep, o perquè la mentalitat de la Policia Municipal evolucionés amb els temps que corrien. Sempre, com a bon funcionari, des del més absolut anonimat i compromís. I no exager. Perquè mon pare era aquell funcionari a qui un matí tragueren de l’Ajuntament en ambulància, perquè havia anat a fer feina amb quaranta de febre i un herpes zòster rabiós per preparar una demanda urgent. Amb un col·lapse del qual va estar a punt de no sortir. Però aquesta és una altra història. Ara toca el llegat: l’amor a la feina, el compromís, la valoració superior de la cosa pública, del bé comú com a objectiu honorable i aspiració personal. I veure la ciutat, cada carrer, cada racó, com un tresor compartit que cal pensar, cuidar i respectar. Un sentiment, aquest, que en els darrers temps sovint el feia sofrir, en veure la seva ciutat mal menada, bruta, deixada anar, envaïda per un turisme massiu i de baixa qualitat.

També tingué un despatx particular, en què les coses, a poc a poc, li arribaren a anar bé. Però amb un cost molt alt: sempre va fer massa feina, hores i més hores, fos el dia que fos. Per a nosaltres, no per a ell. Com vaig entendre massa tard, en descobrir el que havia costat tenir un fill estudiant a Madrid -jo- i d’on sortiren els doblers que ho pagaren: de dues feines a la vegada, d’un pare que tornava a casa a les deu del vespre, de no tenir cap afició, d’una salut que acabà patint. Perquè el que no tenia era un minut. Aprenentatges que no dec només a mon pare. Perquè aquest país ha estat ple de pares i mares com ell: una generació que va passar de les penúries a la comoditat, d’un temps sense quasi res a una societat on molts tenguérem accés a tot gràcies a l’esforç i més esforç de tants i tantes. Un benestar que avui sovint donam per fet. Microhistòries de determinació, d’entrega, de generositat infinita. De no calcular mai. De viure com ell se n’ha anat: amb un balanç vital negatiu, on el temps per a un mateix va ser negat primer per la foscor de la postguerra i després per les exigències del desenvolupament i el voler que els seus millorassin de vida.

La historia social, la història de la vida privada, ens ensenyaren a desconfiar dels textos que només parlen d’esdeveniments i grans conceptes. I a cercar els secrets de cada època a les històries personals, als microescenaris, a les cases, a l’interior de les institucions, a les històries de vida. I avui el meu pare, el record ja del meu pare, em transmet aquest missatge, aquestes claus heretades que he volgut compartir en el que sempre fou el seu diari. Pens que aquest estudiant esforçat, el pare pluriocupat, el funcionari dedicat, el treballador compromès i anònim que abraçà la democràcia perquè aquesta arribava amb els seus valors, són els de molts de milions de nosaltres. I no surten mai a les notícies, no generen titulars amb lletra grossa. I només a diaris locals, com aquest que ell estimava, de tant en tant esdevé la petita màgia de recompensar-los amb els quinze minuts de fama que mereixen.

Aquest ciutadà ens deixa convençut que hauria d’haver estudiat més, treballat més, fet més. Perquè mai no sabem prou, perquè un sempre es pot esforçar més. L’home gran de llàgrima fàcil que admirava Machado i rellegia el Quixot. El que plorava quan escoltava les cançons de Raimon. Exactament igual que faig jo avui, quan em ve al cap la cançó Records de Son Amengual, de Joan Bibiloni que tant em parla d’ell: «Mon pare, mon pare, mon pare, avui me’n record...». I que gosaria recomanar escoltar com humil memorial seu.

Disculpau l’homenatge, si no li heu trobat l’interès: això de morir-se, amb el temps que s’hi perd, un pare així, només ho fa una vegada en la vida.