El Club Diario de Mallorca acollirà el pròxim 14 de novembre a les 18:45 hores el fòrum El futur dels municipis de Mallorca, un espai de trobada per parlar dels reptes que suposa complir amb els objectius de l’Agenda 2030. Batles de diferents pobles de Mallorca participaran en la taula de debat que seguirà a les intervencions de Catalina Cladera, presidenta del Consell; i Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB. Estela defensa en aquesta entrevista l’existència d’iniciatives com el PEMB per facilitar acords que perdurin més enllà de les legislatures.
¿Quins són els principals eixos del PEMB?
Com a institució, el PEMB va ser pioner a Espanya que ha estat replicat per altres ciutats. És un espai de col·laboració pública-privada o com a mínim, dels principals actors econòmics i socials del territori, que es va crear el 1988 per pensar en el futur de la ciutat de Barcelona després dels Jocs Olímpics, i que ha quedat com una plataforma per pensar el futur en l’àmbit metropolità amb un horitzó temporal del 2030.
És una iniciativa extrapolable a altres territoris?
L’existència d’un espai d’aquestes característiques, crec que és fonamental en totes les ciutats o les àrees metropolitanes, per què és una manera de facilitar que els acords que es prenen vagin més enllà de les legislatures. Si és un pacte que s’assoleix entre tots els actors, se suposa que és de cara al futur i això és imprescindible, més en el model en què estem ara, on determinades coses s’han de fer tant sí com no, perquè ho marquen les agendes globals. Els nostres eixos estan alineats amb totes aquestes agendes i tot això passat pel filtre de com ho hem d’aterrar a la Barcelona metropolitana. Tant la nostra institució com el que fa és reproduïble i, a més a més, està consensuat de manera global tot i que falta veure com es concreta a cada territori.
El vostre pla és ambiciós i contempla objectius molt diversos. Com es poden abordar?
Hem definit vuit missions que tenen a veure amb aquells aspectes que hem identificat que tenia sentit afrontar des de l’escala metropolitana. Han sortit temes que són obvis com l’habitatge o la mobilitat i d’altres com pugui ser l’alimentació o la participació cultural. Són temes nous des d’aquesta dimensió metropolitana, però ja hi ha institucions que estan treballant a altres escales. El que feim és pactar i adherir-nos a espais que ja existeixen, posant la nostra missió com un punt de la seva agenda. La missió l’apadrina una entitat que ja existeix i que ja té unes dinàmiques. L’únic que feim és determinar un objectiu molt concret per a l’any 2030 i mirar d’alinear els diferents actors perquè actuïn en aquesta línia, per tant, no és quelcom que fem nosaltres en solitari, sinó que per cada una de les missions feim una aliança, sumar perquè acabin sent realitat. La nostra funció és facilitar acords, incubar projectes, buscar finançament, sobretot europeu, perquè tiri endavant.
El PEMB aspira a complir propòsits mesurables. Com s’han establit aquestes fites?
Hem determinat una missió per cada àmbit i cada una d’aquestes missions té un objectiu concret associat per 2030. Sabem que un únic indicador no reflecteix tota la realitat, però la feina ha estat identificar quin és l’indicador més estratègic que pot propiciar el canvi que busquem en cada cas. Si aquest indicador concret es complís, estaríem assolint la finalitat més àmplia que es persegueix.
Estan troban un clima obert a la col·laboració per treballar d’aquesta manera?
Nosaltres més que fer coses noves busquem valorar coses que ja s’estan fent, donar la importància que tenen, buscar fórmules per què el que es fa pugui escalar-se en l’àmbit metropolità o que es pugui replicar. Si hem de fer coses noves, les farem a partir de processos de cocreació, que els actors siguin els protagonistes dels projectes i les actuacions.
Formar part de l’àrea metropolitana és positiu?
La governança metropolitana no només no va en contra de l’autonomia municipal sinó que la facilita. Ara mateix els municipis dediquen molts de recursos a problemes que ells sols no resoldran de cap de les maneres: habitatge, mobilitat, canvi climàtic... El fet que existeixi una estratègia, una política metropolitana, una institució que desenvolupi tot això, farà que se sumin i multipliquin recursos. I s’alliberaran recursos que els ajuntaments podran destinar a aquelles coses que sí que poden resoldre. Des del punt de vista conceptual o teòric poder actuar a escala metropolitana reforça i ajuda al fet que hi hagi autonomia municipal. És un instrument de redistribució de recursos que va en favor dels altres municipis. Ara bé, sha de pensar bé l’arquitectura política i institucional perquè no només sigui això sinó que ho sembli.
El problema d’accés a l’habitatge s’agreuja any rere any. Què s’hauria de fer?
És una dificultat global a tota Europa, la diferència es troba en aquelles ciutats que ja fa molts anys que varen entendre això i han anat invertint en habitatge públic com Viena. S’ha de tenir clar que canviar la dinàmica del sector amb els instruments que tenim és un procés llarg. El que s’ha d’anar buscant són fórmules moltes vegades experimentals o atrevides, com normatives que impedeixen determinats fenòmens com per exemple posar límit a l’ús no residencial dels habitatges. O la regulació dels lloguers, que no és la solució definitiva. La solució seria una inversió contínua i constant en parc públic d’habitatge assequible. Això triga molts anys i el que s’ha de trobar en aquesta situació d’emergència són mesures més audaces i atrevides. També sabem que hi ha uns interessos molt forts al darrere i per això es requereix molt de coratge polític.
Què no hi cap en la ciutat del futur?
En general, el que han de fer les ciutats és no intentar acaparar tot allò que és més emblemàtic, s’ha de donar lloc a les ciutats intermèdies, s’ha de tenir aquesta visió territorial i de futur i alhora, de generositat. El que han d’evitar les ciutats és l’excessiva concentració d’atractius, inversions, llocs de treball i buscar aquesta articulació de diferents centralitats del territori perquè no tot estigui concentrat en el mateix lloc. El tema és quina és l’activitat econòmica que estam promovent en el territori i on es promou. Barcelona té tota aquesta activitat relacionada amb la tecnologia i el coneixement que és un imant molt poderós, i l’altre tipus d’activitat més residual queda per la resta del territori. S’haurien d’impulsar aquest tipus d’atraccions no només en un punt. Això també requereix un gran pacte de territori sinó, només queden per als altres municipis les activitats que no es volen.
Quina diria que és la prioritat de la ciutat del futur envers els seus habitants?
La importància de les ciutats ve perquè la gent que hi vivim esperem trobar la satisfacció de les necessitats més bàsiques. Sobre això s’han d’oferir oportunitats de feina digna per guanyar-se la vida i prosperar. Vivim en ciutats per formar part d’una comunitat, que hi hagi ajuda mútua i sentir-se part d’una altra cosa i això només és possible en una societat cohesionada, per tant, s’han de fer polítiques de cohesió social i territorial. I sobretot hi ha una qüestió clau i fonamental que han de fer les ciutats de cara al futur que és reconnectar amb el seu entorn natural, saber d’on venen els recursos i entendre que la ciutat no pot ser mai autosuficient, sempre dependrà d’altres territoris i, per tant, és la primera interessada en què la resta dels territoris funcionin. Quan parlam de fenòmens com l’Espanya buidada és una altra cara de la moneda de què les ciutats no acaben de funcionar bé. Si articulam bé les ciutats, els entorns metropolitans afavoreixen un territori més equilibrat.
Més informació i inscripcions
