Vaig néixer l’any 1956, i record que el primer llibre de Geografia que vaig tenir (encara el guard), devers l’any 1965, detallava en un mapa les províncies espanyoles, entre elles el Sàhara espanyol; aqueixa va ser la meva primera aproximació amb aquest territori.

Més tard, a la dècada dels 70 i 80, m’arribaven notícies de la Marcha Verde, de l’abandó d’Espanya d’aquest poble, de la guerra, també que l’esquerra d’aquella època acollia a sahrauís en els seus domicilis i que es manifestava per a demanar el dret d’autodeterminació.

No va ser fins a l’any 1996 quan vaig començar a prendre partit d’una manera decidida i compromesa amb la causa sahrauí. Llavors era el batle de Santa Margalida pel Partit Socialista, i amb els meus companys socialistes volíem tenir en acollida en el nostre municipi nins i nines sahrauís. Coneixíem bé a través del malmès Martí Serra (batle socialista de Marratxí) l’experiència que tenien allà amb el programa Vacances en Pau, i ens hi volguérem sumar.

Va ser l’any 1997 quan amb la col·laboració inestimable de deu famílies -gràcies infinites!- Santa Margalida va rebre a deu nins i nines sahrauís perquè passassin les seves vacacions en el nostre municipi. Record encara amb emoció el dia de l’arribada davant l’Ajuntament per a ser recollits per les seves respectives famílies. L’emoció -i perquè no dir-ho, les llàgrimes- ens amaraven a tots, quins records!. Avui a Santa Margalida vint-i-quatre anys després hi viuen n’Omar, n’Embarek, na Raiza i en Rajou. Ells han estudiat als col·legis i universitats de aquí, i estan integrats perfectament en la nostra cultura i tradicions.

En aquell any per primera vegada el Front Polisario va nomenar un delegat per a les Illes Balears. Era una dona jove anomenada Fatma, ella va participar al costat dels monitors i les famílies en les activitats programades d’aquell estiu. Com no podia ser d’una altra manera, la bandera sahrauí va estar penjada al nostre Ajuntament.

Aquell any na Fatma va ser la nostra convidada perquè assistís a la processó de la Beata. La intenció era donar-la a conèixer als polítics i els mitjans de comunicació, fer-la visible perquè a través d’aquests mitjans la causa sahrauí s’estengués al màxim possible de persones. Vaig dir al cap de protocol del Govern, que col·locava les autoritats, que la delegada del Front Polisario havia d’anar a primera línia just al meu costat. Després de consultar-ho amb el president de la Comunitat de llavors, que també assistia a l’acte, em va comentar que «no era possible». Jo li vaig contestar: «És un acte organitzat per l’Ajuntament i ella desfilarà a devora jo». Així va ser, na Fatma va fer tot el recorregut de la processó de la Beata amb el seu vestit típic sahrauí. El nostre objectiu s’havia aconseguit.

He visitat quatre vegades els campaments de refugiats sahrauís, la primera vegada va ser el 1997, en aquell viatge hi havia l’expresident i company Xisco Antich. Allà sempre m’he trobat amb un poble hospitalari, un poble respectuós amb Espanya, malgrat la gran traïció que van sofrir amb els acords de Madrid del 14 de novembre de1975, acords que encara avui no s’han explicat. Sempre el mateix anhel: tornar a ca seva, a unes cases que molts d’ells només coneixen per allò que els conten els seus pares i padrins. Com diuen ells, «els ulls de veure-hi no són els de mirar».

Miquel Cifre amb Cati Marimon i Omar Lamin al campament d'Auserd Miquel Cifre

L’any 1998 s’havia de celebrar el referèndum d’autodeterminació acordat entre les parts sota l’auspici de l’ONU, ja pendent d’ençà de quan el Sàhara occidental era una colònia espanyola i que avui dia encara no s’ha celebrat. Una altra traïció més a aquest poble tan noble i generós per part d’Espanya i de tota la comunitat internacional que incompleixen de manera sistemàtica la legalitat.

L’any 2000 governava el primer Pacte de Progrés. Vaig visitar per segona vegada els campaments, en aquella visita hi havia diversos consellers del Govern balear, com ara en Josep Maria Costa i na Nanda Caro. Aquell pic una comitiva acompanyada pel Front Polisario vàrem ser a la zona de Tifariti, una antiga base militar espanyola molt pròxima al «mur de la vergonya», construït pel Marroc, de devers 2.500 km de llarg per a separar els territoris ocupats dels alliberats, mur al qual vam poder acostar-nos fins a una distància de dos quilòmetres, un territori ‘protegit’ per la MINURSO.

Anava passant el temps i assistia a xerrades informatives en els col·legis i a manifestacions que es convocaven en favor del poble sahrauí. Vaig anar a una que cada any es feia a Madrid; s’hi manifestaven persones de tot el país, per part del PSOE sempre l’inoblidable Pedro Zerolo i també molts d’afiliats anònims que no teníem cap por de ‘no sortir a la foto’.

No record bé si va ser el 2006 o el 2007, el president Antich i na Francina Armengol em van proposar anar a una reunió a la seu del Partit Socialista a Ferraz per tractar el tema del Sàhara. Estic molt agraït que em confiassin aquesta tasca, ja que ells sabien perfectament quin era el meu posicionament, un parer que també compartien i estic segur que encara avui comparteixen plenament. Érem una cinquantena d’assistents, a més dels que presidien la reunió: Trinidad Jiménez, Leire Pajín, Bernardino León, Fernando Lopez Garrido... i el ministre d’Afers estrangers, Miguel Ángel Moratinos. El ministre va explicar allò que tots sabíem, allò políticament correcte. En aquell temps ja es parlava de l’autonomia.

En donar-nos la paraula als assistents, ningú es va pronunciar de manera crítica amb el posicionament del Govern Zapatero, fins i tot qualcun dels presents va tenir la barra de dir que el president sahrauí Mohamed Abdelaziz (ja mort) actuava com un terrorista.

Part de la meva intervenció va ser la següent: «Som un simple regidor d’un petit poble de Mallorca, la meva actuació política sempre s’ha basat en dos eixos, lluitar contra les polítiques del PP, i per a la llibertat del poble sahrauí. Ministre, no entenc com un govern socialista i que s’autoanomena d’esquerres pot condecorar ministres marroquins que emparen la tortura, els assassinats i la presó per als sahrauís… No es pot ser equidistant de les parts, només hi ha una legalitat internacional i està de part dels sahrauís. M’agradaria que diguéssiu al president Zapatero que visités els campaments de refugiats de Tinduff, però no per a enganyar el poble sahrauí com va fer Felipe Gonzalez quan era secretari general».

Al final Moratinos va contestar totes les intervencions i va començar dient «veo que al único que no he convencido es a Miguel de Mallorca». En acabar la reunió, va venir parlar amb jo. «Et vull saludar». Jo li vaig respondre: «Ministre, tu saps bé que una autonomia mai ha funcionat en un país àrab, tu vas ser alt comissionat de l’ONU per a l’autonomia d’Eritrea amb Etiòpia, i va acabar amb un milió de morts».

Qualsevol solució que no passi per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, segons les resolucions de Nacions Unides, és un pla abocat al fracàs i a l’estancament, que allarga i fa enfora una solució política justa i necessària.

Per això és impossible païr per a una persona socialista i d’esquerres que el govern de Pedro Sánchez hagi avalat un pla que no compleix amb les lleis internacionals i que abandona els sahrauís ja sigui en el desert o en els territoris ocupats. Ho dic d’una manera ben clara: És una nova traïció.

Espanya té un deute històric amb el poble sahrauí, és un deute del cor i els deutes del cor es paguen. L’ONU hauria de complir les seves resolucions, i Espanya assumir la seva responsabilitat històrica amb els sahrauins.

Te puede interesar:

Mentrestant, continuaré sent realista perquè seguesc creient en l’impossible. Més prest que tard, els sahrauís han de tornar a ca seva.