Costa trobar exemples de grups humans en què els seus membres no partesquin d’uns valors compartits o d’un propòsit comú i que gaudeixin de certa estabilitat: associacions, clubs, empreses, cooperatives, etc. En canvi els centres educatius són organitzacions, majoritàriament, d’entre 30 i 110 professionals docents que no acompleixen aquest criteri. Des de sempre, els equips professionals de docents es constitueixen aleatòriament, a partir de la voluntat individual dels docents d’accedir a un o un altre centre. I amb canvis anuals significatius.

Les places fixes, de plantilla, són la majoria i es cobreixen a través d’un concurs general que ordena l’elecció dels docents segons criteris bàsicament d’antiguitat.

El motiu pel qual els docents van als centres sol ser la conveniència geogràfica. És a prop. Encara que hi ha casos, esporàdics, en què un docent concursa per anar a un centre perquè li agrada el projecte, o perquè vol deixar un centre amb el projecte del qual no combrega.

Només si alguna de les places definitives queda vacant, es poden cobrir en comissió de servei per un professor proposat pel consell escolar (equip directiu, famílies, professorat i alumnat), seguint determinades condicions (les més restrictives de tot l’estat espanyol) i fins que no es cobreix pel definitiu.

Les places que no són de plantilla o han quedat vacants, les cobreixen professors interins, seguint un sistema que ordena l’elecció dels centres als quals volen optar, segons els punts que tenen (anys d’experiència i formació acumulada).

Els centres poden perfilar aquestes places, explicitar les característiques que voldrien que tingués el docent que agafi la plaça, però just de manera «informativa». El docent que desitgi la plaça, la pot agafar encara que no compleixi amb les capacitats requerides pel centre.

Posem exemples. El més habitual i impactant és el de centres que aposten per una línia pedagògica que requereix professorat capaç de dominar pràctiques educatives que compleixin amb els principis de l’aprenentatge de l’alumnat i, en canvi, li arriben de més tradicionals. O un centre que voldria que alguna matèria fos impartida en anglès per aconseguir que els seus alumnes asseguressin l’aprenentatge d’una tercera llengua. Això dependrà de què un dels professors que hagi decidit concursar a la plaça tengui la formació adequada. A ningú se li escapa les conseqüències per l’alumnat en ambdós casos.

El tema dels interins, que poden suposar un percentatge significatiu del professorat, va més enllà. Com no tenen per què complir amb el perfil que s’hagi pogut estipular, els centres es preocupen per formar-los en aquelles metodologies i aspectes pròpies del projecte del centre. Seria molt útil si haguessin de quedar-se els quatre anys que dura un projecte. En canvi, cada any el bombo aleatori d’assignació de docents es reprèn, així com l’intent dels centres de comptar amb un equip professional idoni i estable.

Queda clar, doncs, que els centres del nostre sistema educatiu no compten amb la possibilitat d’assegurar-se que el seu equip de professors compleixin amb un perfil competencial idoni al projecte que volen desenvolupar.

D’altra banda, una vegada tenim l’equip de professionals als centres, no hi ha cap mesura d’incentivació, no existeix carrera professional. Tot i que des de la LOE del 2006 (art 105.2), totes les lleis, siguin del PSOE o del PP, han mantingut que «les administracions educatives afavoriran el reconeixement de la tasca del professorat, atesa la seva especial dedicació al centre i a la implantació de plans que suposin innovació educativa, per mitjà dels incentius econòmics i professionals corresponents», la veritat és que en tots aquests anys aquest article no s’ha desenvolupat.

Algu podrà pensar que estam posant en qüestió la professionalitat dels docents, però no és el cas. Estam posant en qüestió les condicions per desenvolupar la professionalitat. Docents n’hi ha de tota casta i tots coneixem una bona quantitat de centres exemplars, amb projectes consolidats tot i tenir aquestes condicions adverses per formar equips. De fet, la sostenibilitat dels projectes és el gran repte a causa de l’atzarosa arribada dels docents. També són coneguts els exemples de centres que han deixat de ser un referent per aquest motiu.

El document de Illes per un Pacte, fruit d’una reflexió profunda del teixit social, educatiu i productiu de les Balears, contenia propostes per canviar aquests dos aspectes, la provisió de places als centres i la carrera docent, amb l’objectiu de facilitar una major autonomia i eficiència als centres. Dissortadament no s’han tingut en compte en la redacció de la Llei d’Educació de les Illes Balears. Per això, podem concloure que s’han posat per davant les inèrcies improductives de l’administració i les preferències del professorat enfront del dret de l’alumnat de comptar amb unes condicions d’aprenentatge de qualitat amb projectes educatius amb propòsits compartits i plantilles estables de professors amb un major reconeixement.

La pregunta que cal fer-se és, per què ha passat així? No ens queda, però, espai per respondre en aquest article.