Carta oberta | Per una renovació a l’IES Arxiduc Lluís Salvador

Aquests dies hem assistit a l’allau de comentaris negatius que exalumnes de tota casta i de promocions diferents han escrit a Instagram. Ens han sabut molt de greu el to barroer, els insults emparats en l’anonimat, l’absoluta manca de respecte, l’exageració i els desitjos de venjança que contenien molts d’aquests comentaris. No els subscrivim. De cap manera. Ara bé: amb la mateixa fermesa hem de denunciar que el rerefons que dibuixen és parcialment cert. Per desgràcia, només ho veu qui ho vol veure i només ho sent qui ho vol sentir.

Perquè els crits de la directora, Margalida Ramis Barceló, pels passadissos, els hem sentits totes. Qui digui que la directora no ha escridassat l’alumnat menteix o sap que les coses li aniran millor si calla. També sabem de l’obsessió malaltissa per la roba (considerada provocativa) de les alumnes o les gorres que (suposadament) impedien la visió de la pissarra. En canvi, no vàrem veure que es penalitzassin les peces amb al·lusions a les drogues o amb paraules com bitch, fuck o dope. L’any 2015 vàrem comptar fins a 8 alumnes amb aquesta casta de camisetes. No ens consta que rebessin cap casta d’amonestació. Comen-çam demanant, per tant, que s’escolti atentament el testimoni de l’alumnat, d’aquest curs i dels anteriors. Que se l’escolti sense ingerències, sense pressions, sense intimidacions, per part d’observadores neutrals i objectives.

Però deixant de banda l’àmbit estudiantil, greus sospites sobre irregularitats administratives es varen succeir durant els anys que nosaltres hi vàrem fer feina. Ens referim, per exemple, a quan es varen improvisar les juntes d’avaluació finals de 2n de batxillerat perquè l’equip educatiu no se n’havia recordat (30 de maig de 2016), a una PGA amb noms de professors que ja no eren al claustre i que establia la idea delirant que la comissió mediambiental havia d’ocupar-se del lloguer de places d’aparcament (15 d’octubre del 2016), a qualque Consell Escolar al qual no es convocava l’alumnat (15 de març del 2017), a les estadístiques idèntiques de dos cursos diferents (març del 2017), al Projecte Educatiu de Centre de juny del 2017 que continuava parlant del TIL com si fos vigent, quan estava derogat des de… setembre de 2014!

Altres fets es veu que s’han repetit de manera cíclica: l’any 2013 es va voler adscriure tot l’alumnat de 1r B a l’assignatura de Religió sense el seu consentiment i ho va haver d’evitar la seva tutora, segons ens va contar aquesta. Enguany mateix, set anys més tard, ha hagut d’esser una mare d’un alumne de 4t la que protestàs per la mateixa raó. Això per no parlar del fet que no es va voler tractar mai en profunditat dels famosos agrupaments homogenis d’alumnes, tot i que ens consta que hi va haver professorat que ho va demanar.

Les explicacions sobre aquests fets i moltíssims d’altres no varen arribar mai. La facilitat per no contestar segons quins correus electrònics era alarmant. No vàrem trobar mai una actitud dialogant ni oberta a escoltar opinions contràries a la seva. El tarannà gens democràtic de la directora i del seu equip quedava palès quan tallava bruscament un claustre per impedir la paraula a un determinat membre (4 de desembre del 2013) o quan se li havia d’insistir fins a tres vegades perquè contestàs un suggeriment referit als serveis mínims (2015)... El suport que sovint ha tengut en el claustre només s’explica perquè, any rere any, la seva conducta fa que les funcionàries amb una visió diferent de l’educació sol·licitin trasllats a altres centres o les interines no vulguin repetir a l’Arxiduc.

No és estrany que els rumors s’escampassin. En circulaven sobre viatges al Vietnam (de 15 dies) o a Andorra en període lectiu. Afortu-nadament, no ens toca a nosaltres investigar la veracitat d’aquestes afirmacions. Simplement ho consignam perquè, amb aquesta anomenada, no es creava un bon ambient de feina. Tampoc no hi va ajudar que des del curs 2012-13 fins al 2015-16 (4 cursos sencers) la directora no fes ni una sola hora de classe. O que, segons una font contrastada, el seu horari del curs 2013-14 fos del tot irregular.

Mentrestant, la seva actitud xocava amb la de persones que varen haver de demanar una baixa per depressió directament relacionada amb la gestió de la directiva: una secretària administrativa (2007) i una professora de Català (2014). Ens han dit que altres casos s’han produït posteriorment. La directora va intentar que obrissin un expedient disciplinari contra un professor amb un escrit plagat de falsedats i mitges veritats (2013). No va prosperar, òbviament. No queden en l’oblit, tampoc, les acusacions de robatori (mai demostrades) contra una secretària, les destitucions no explicades de caps d’estudis o coordinadores de convivència i mediació, entre altres càrrecs, els continus canvis de secretari (tres de diferents en els tres darrers anys, segons ens conten)…

Tot era dolent? És clar que no! Es va crear el servei de mediació, però gràcies a n’Àngels Garcia i na Juani Olivares. Es va posar en marxa un fabulós hort escolar, però va esser per iniciativa de na Magdalena Heredia. Vàrem tenir dos anys de Comènius per tot Europa, però gràcies a la feinada de na Isabel Gelabert. N’Agustina Vilaret i, una altra vegada, na Magdalena Heredia, varen organitzar, any rere any, viatges educatius a llocs com Barcelona o Dublín. Hi havia una comissió d’Ambientalit-zació, gràcies a la tasca de na Ma-riángeles Mateos i de n’Antònia Alonso. Vàrem llançar una edició de les rondalles creada i pensada a posta per al nostre alumnat, cortesia d’alguns membres dels departaments de Català i Educació Física. I en podríem continuar citant. En cap d’aquestes ocasions, no vàrem esser capaces de veure que ni la directora ni la seva cap d’estudis, Aina Rotger Picó, exercissin cap casta de lideratge. Si hi varen fer una feina pedagògica, més enllà de l’estrictament burocràtica, no ho vàrem saber. Tal volta per això, un universitari que va esser alumne de la cap d’estudis va declarar el 2018: «puc dir que n’aprendré un model de docent que no vull ser mai»

En canvi, l’equip directiu sí que va tenir un paper decisiu durant la funesta època del TIL, el qual va aprofitar per promocionar l’anglès en detriment del català. Tant membres afins com membres gens afins li varen fer veure les dificultats de fer les classes en anglès (2014), però la directora i el seu equip varen continuar fingint que tot anava bé. Tampoc no va voler escoltar les signatures de 31 docents (més de la meitat de la plantilla) que li demanaven un claustre extraordinari per debatre sobre l’aplicació del TIL en el nostre centre (2013). Els seus arguments eren surrealistes: el TIL, va arribar a dir, «no tenia caràcter pedagògic». ¿Quin caràcter tenia, idò, segons ella? ¿Ideològic? Les que defensàvem la llengua i la cultura pròpies recordam amb amargor aquella època, perquè no vàrem sentir escoltades les nostres reivindicacions, que sí que varen esser secundades per la manifestació més gran que s’ha vist mai a les Illes Balears.

Recordam coses diferents perquè hi vàrem fer feina en anys diferents, però totes coincidim en el menyspreu, les mangarrufes, la por, la ineptitud, l’amiguisme, l’autoritarisme i les mentides. Sobretot les mentides. I ens sorprenem molt. Ens sorprenem que la Conselleria digui que no en sap res quan ha anat rebent informació, per via oficial i extraoficial, sobre aquests i altres fets. Ens sorprenem que des de l’IES Arxiduc diguin que no sabien res dels excessos d’un professor cap a les seves alumnes quan, com a mínim, varen rebre un escrit denunciant-ho l’any 2017. Ens sorprenem de les excompanyes que ens han dit que els fa mal tornar a recordar tot allò, de la que no vol signar aquest escrit perquè té por de represàlies judicials, de la que ho va passar tan malament com nosaltres però ara ens diu que «s’estima més no parlar-ne amb nosaltres».

Podríem fer més memòria , és clar que sí. Hi ha molts d’altres punts que podríem tocar. Ara bé: ja no som en aquell centre i la veritat, no tenim gaires ganes de recordar-lo. I tanmateix, sentíem que havíem d’escriure això. Des del nostre punt de vista, la directora i la cap d’estudis (amb la connivència d’altres persones, no ens n’oblidem) han anat minvant el prestigi i la confiança en un centre que no s’ho mereix, un centre que podria esser de referència per molts de motius. Després de més de 16 anys, és més que necessària una renovació a fons, sobretot per la higiene democràtica de ventilar el centre amb noves idees. Nosaltres, amb aquest escrit, no hi guanyam res més que maldecaps: no anhelam cap càrrec, no cercam doblers ni protagonisme, ni tan sols feim feina allà. Però ho havíem de fer, no només perquè és la realitat que nosaltres visquérem, sinó per dignitat personal i per un respecte profund per allò que ens manté en aquesta professió: l’alumnat.