El 21 d’octubre a primera hora del matí em telefonà una de les treballadores socials de la Residència La Bonanova per informar-me de la mort del pare del meu fill. Em va telefonar a mi perquè en aquells moments la treballadora no localitzava el meu fill. Fa anys que son pare i jo ens divorciàrem.

Avui puc escriure, ahir no em sortien les paraules de pura ràbia i indignació: la mort s’havia produït dia 15 d’octubre a l’Hospital Son Llàtzer... Afortunadament el meu fill ho havia sabut i havia pogut veure son pare a temps. La Residència, però, ho comunica 7 dies més tard, el 21 d’octubre! I no morí pel coronavirus. Això ho dic perquè res no aconsellava cap tipus d’aïllament ni cap protocol especial.

La justificació de la treballadora social no té solta ni volta: em digué que el retard en la comunicació era culpa dels serveis informàtics. Els serveis informàtics tenen la culpa que no es comuniqui degudament a la família la defunció d’un resident? I en quin món vivim? Ara ja som números d’un sistema informàtic? Que no hi ha cor? O vergonya? He viscut de molt a prop com funciona una residència pública, i vull dir que mai no m’havia trobat amb un cas com aquest.

El pare del meu fill estava malalt, era cec –inútil ajuda de l’ONCE, per cert- i anava amb cadira de rodes, estava al mòdul 1, on malviuen les persones amb gran dependència. Era imprescindible que passàs a un mòdul on pogué parlar amb altres residents, ni que fos per no desorientar-se en la immensitat d’un edifici sense ànima. Conservava les facultats mentals i patia molt de comprovar que les gestions de la família no tenien cap resultat.

Cal afegir que havíem sol·licitat el trasllat a la Residència de Sant Miquel, però es veu que la tramitació dormia... De res serveixen les justificacions de la segona onada: entre onada i onada hauria sobrat el temps per a fer les coses ben fetes! No era aquest, el problema, sinó la pèssima capacitat de gestió.

Està clar que cal depurar responsabilitats, només perquè ningú més no hagi de ser oblidat. Són moltes les persones que no tenen veu i ja és ben hora que tant IMAS, com la repetidora consellera dels “Malestars Socials “ es posin a gestionar com cal els serveis d’atenció a la població més vulnerables: infants i majors.