Acaba de ser cridat a la casa del Pare, Déu entranyable i de tot consol. Acaba de morir un bisbe, poeta i profeta, enamorat de Jesús i del seu poble. Des de la nostra adolescència ha estat un referent indiscutible per allò que ja deia sant Pau VIè que "l'home contemporani escolta més de grat els testimonis que els mestres o, si escolta els mestres, és perquè són testimonis". De la mateixa manera deia que "serà mitjançant la seva conducta, mitjançant la seva vida, com l'Església evangelitzarà el món, és a dir, pel testimoniatge viscut de fidelitat al Senyor Jesús, de pobresa i de despreniment, de llibertat enfront dels poders d'aquest món, en una paraula, de santedat". Paraules dites per un sant i que revelen a peu de lletra la qualitat humana i espiritual del bisbe Pere Casaldàliga.
Quan entorn dels anys 80 vaig escriure dos llibres dirigits als joves que es preparaven per a rebre la Confirmació, tractant el tema referit a la persona del bisbe, que és el qui administra el sagrament, vaig voler deixar constància del sentit d'aquest servei dins l'Església i com el testimoni d'alguns d'ells era, com he dit abans, un referent indiscutible. M'havia cridat l'atenció com el bisbe Pere Casaldàliga relatava la seva ordenació episcopal i per això la vaig incloure en el meu llibre, i deia: "La meva consagració episcopal ha estat amb la màxima senzillesa i dins d'un realisme de compromís i donació inevitables. M'han acompanyat molts amics. I l'Esperit de Jesús ha estat present. Ni grans emocions ni temoroses responsabilitats. Com una nova confirmació. Com l'exigència darrera. Som apòstol, bisbe de l'Església de Jesús. Haig de confiar en l'Esperit del Senyor Ressuscitat que anima la seva Església. Haig de servir el poble de Déu amb tota llibertat i dedicació". Certament, ho ha fet amb fidelitat i fins el darrer alè.
Aquest dissabte passat vaig escoltar de nou amb emoció la llarga, densa i molt interessant entrevista que la periodista Mònica Terribas li va fer ja fa uns anys. Em va impressionar una vegada més la serenitat del seu posat, de les seves paraules, del seu somriure. I quina cara i quin gest va fer quan va dir que havíem de ser "persones d'esperança", malgrat les dificultats i els contratemps. Ho havia dit, no feia molt, el bisbe salvadoreny Òscar A. Romero, poc temps abans que fos assassinat mentre celebrava l'Eucaristia: "M'agrada el qualificatiu d'home d'esperança. Crec que és la meva missió. Jo he intentat sembrar esperança, mantenir-la en el poble. Hi ha un Crist alliberador que té força per salvar-nos. Jo intent posar la meva gent en aquesta esperança. Com a pastor, estic obligat, per manament diví, a donar la vida per aquells que estim, que són tots els salvadorenys, fins i tot aquells que vagin a assassinar-me... La meva mort, si és acceptada per Déu, serà per l'alliberament del meu poble i com un testimoni d'esperança en el futur. Pot dir vostè, si arriben a matar-me, que perdon i beneesc els qui ho facin. Tan de bo es convencin que perdran el temps. Un bisbe morirà, però l'Església de Déu, que és el poble, no morirà mai". Al bisbe Casaldàliga se'l reconeix arreu perquè li diuen "has estat un traginer incansable de l'esperança".
Quan s'està amb el poble i no contra ell, l'Evangeli brolla com una font inexhaurible d'aigua fresca. És el que volem ser l'Església enmig del poble, entre la gent. Allò més eloqüent del bisbe Casaldàliga ha estat precisament això, quan n'ha fet entrega de la seva vida fins els 92 anys i després de dedicar-la enterament al costat dels sense terra, defensant els drets de les comunitats indígenes en contra de l'explotació perpetrada per les consignes del capitalisme salvatge, que tant de mal ha fet a l'Amazònia i a tants altres indrets. La teologia, que no és una ciència abstracta ni fóra d'aquest món, ha sabut llegir la necessària intervenció de Déu per alliberar el seu poble de tots els esclavatges, de tots! Quan Casaldàliga arriba al Brasil l'any 1968, té molt clar quin és el seu lloc i diu que "davant d'un poble, expulsat de la seva terra, perseguit, oprimit, nosaltres, com Església de Jesús, només podem seguir el mateix camí del poble, viure també marginats, incompresos, potser, de la mateixa Església, qui sap, perseguits, i si fos necessari arribar fins a la sang, com el poble també generalment hi arriba". Ell ja deia així de clar i convençut que "les nostres causes valen més que la nostra vida, perquè són les causes que donen sentit a la vida". L'any 2006 rep el Premi Internacional Catalunya com a reconeixement per la tasca feta durant anys per defensar les comunitats indígenes de l'explotació dels terratinents. En aquell moment, la seva resposta serà que accepta el Premi perquè es concedeix a una actuació en favor del poble que necessita que li siguin reconeguts els seus drets. Per això, ha volgut viure i morir al costat dels més pobres, també pobre com ells.
Pere Casaldàliga, exerceix el seu ministeri episcopal bé a l'estil de Jesús, bon Pastor, a l'Evangeli. Amb quina humil finesa, tractant la gent, és capaç de dir que "no sap el nom de tots, però s'aprèn els seus ulls i, pels ulls, es crida...". Per això, arribarà a dir que "és molt més important tenir la darrera sensibilitat que no la darrera paraula". Per a ell, "estimar és també incomodar", la qual cosa el porta a dir que "ser amable amb tots és més fàcil, més còmode, que ser honestament profètic amb tots. Estimar és també incomodar". Anant al fons de l'Evangeli, veurà que "la pràctica de l'amor, que és llei de vida en el Regne, és necessàriament la pràctica de la justícia...". Per això, "no hi ha experiència de Déu sense lluita per la justícia". D'aquí que "la pau només és vàlida en la veritat i la justícia; qualsevol altra pau és mentida...". També, fent autocrítica que mereix conversió, diu que "el Regne uneix, però l'Església divideix quan no coincideix amb el Regne...". La seva entrega als més vulnerables li fa veure que "els pobres són més incòmodes que Déu, sobretot quan un sap que Déu està decisivament en ells".
És ben cert que en la seva vida hi és constant la intervenció de Déu. La força interior de l'Esperit ha mantingut sempre el caliu viu de la seva entrega a la causa del Regne, un model i un esperó per a la nostra Església, també la nostra d'aquí, que no pot renunciar de cap manera a ser signe d'aquest Regne de Déu que Jesús ha vingut a inaugurar i a fer realitat entre nosaltres. També nosaltres, per fidelitat a l'Evangeli i com ho deim tantes vegades, no podem defallir en la defensa de tots els drets humans, i especialment els dels més febles, en la denúncia de les injustícies de caràcter social, econòmic i ecològic, tot afavorint en positiu la instauració d'una forma de vida que afavoreixi la igualtat de tots. El missatge evangèlic ara s'arrela més que mai en la situació desconcertant de pandèmia en la que estam immersos i, lluitant junts per fer enfora la por i tota irresponsabilitat, fa falta que també més que mai treballem a tot nivell d'edat i condició els motius d'esperança que ens han de mantenir a peu dret, valents i forts en el camí d'una reconstrucció feta entre tots, amb la màxima solidaritat.
Crec que, en aquest sentit, ens poden il·luminar molt aquestes paraules del bisbe Casaldàliga: "És tard, però és la nostra hora. És tard, però és tot el temps que tenim a la mà per fer el futur. És tard, però som nosaltres aquesta hora tardana. És tard, però és matinada si insistim una mica". Per això, facem cas de la seva veu que ens implica en tot aquest treball i ens diu a cau d'orella: "Allò que em fa és el que don, no allò que tenc. Com més don, més tenc, perquè som més. Cada dia ben viscut fa una vida". Ara a nosaltres, a tota persona de bona voluntat, ens toca seguir escoltant, pensant i pregant. Deixem que aquest bisbe fidel a Jesús, a l'Evangeli, a l'Església i al Poble, ens segueixi interpel·lant, ajudant i estimant.
