Aquesta situació m’ha impactat perquè en un instant hem passat de viure una activitat frenètica per comprar, amb molt de trànsit i amb gent per tot arreu a conduir per carrers buits, sense renou, amb comerços tancats i polícia per tot. Només es veien coes llargues de gent esperant per entrar als supermercats. També m’impressionaven bastant els comentaris de la gent mentre pujava o baixava del bus, expressant tot tipus de pors i inseguretats per la situació...
Hi havia moments en què pareixia una situació irreal, com si haguéssim entrat en una pel·lícula de ficció.
La pitjor part és veure la ciutat aturada i com això afecta els ciutadans: la por del que vendrà i la incertesa existent per superar aquesta situació a nivell econòmic, social i personal, i també com a país. De fet, ara, la gent quasi no parla dins el bus, cada persona està en silenci... simplement viu el present.
Ara bé, tot i la distància que suposa el confinament, se sent molta unió. La gent puja al bus amb respecte i senten l’agraïment quan els diuen un "bon dia" amb un somriure. També és molt emotiu quan a les 20 hores tothom surt a aplaudir, a posar música o tocar picarols..., i et demanen que toquis el clàxon quan passes amb el bus, i la policia passa pel carrer fent sonar les sirenes, són uns minuts en els quals tots estam junts. De fet, un dia de feina duia el bus que passa per Establiments, la línia 16. Quan hi arribava feia una bona estona que ja havien passat les vuit del vespre, però em vaig endur una sorpresa molt agradable perquè a un tram de la carretera hi havia gent que esperava, a cada costat, que passàs l’autobús per aplaudir, va ser preciós. Mil gràcies pel gest!
Crec que aquesta crisi sanitària és una oportunitat per canviar. Ens ha fet aturar i reconsiderar la vida d’una altra manera, ens ha fet valorar i prioritzar qüestions a les quals abans no hi donàvem importància (família, amistats, salut, compartir més temps amb els que estimam...). A tots els nivells crec que, d’ara endavant, la gent valorarà més la qualitat de vida.
