Per tot arreu de Mallorca el fred invernal de 1820 -era gener- tenia a tothom recollit a ca seva. El sol mallorquí, atent i calmós, volia fer llum enmig de tant de silenci. La gent, malgrat tot, estava animada i proseguia el seu viure callat, tot i la carestia dels queviures. No plovia. S'havia paralitzat el comerç amb les colònies d'Amèrica. A Espanya regnava el rei Ferran VII.
Fou així que l'1 de gener de 1820 el comandant Riego proclamà la Constitució de l'any 1812, i fou saquejada i clausurada la Inquisició. Passà a dominar pels pobles de Mallorca la inseguretat. Començava l'anomenat "Trienni Lliberal".
Per altra part, pel febrer de 1820 havia entrat com a bisbe de Mallorca Pedro González Vallejo i pel mes d'abril tot el clergat va ser obligat a jurar la Constitució de l'Estat i fins i tot a ensenyar-la als fidels. Però hi va haver clergues que es varen oposar a complir la Constitució i fins i tot predicaren des de les trones que la pesta bubònica que s'havia apoderat de Son Servera i Artà era deguda a un càstig de Déu per haver-se entregat Espanya a un sistema de govern constitucional, que els mallorquins refusaven majoritàriament.
Apart dels comentaris i pors, tota Mallorca es posà de cara al seu Llevant, mirant com podia donar una mà als seus germans d'Artà i Son Servera, posats per les autoritats en quarentena sense que ningú pogués botar les barreres que els aïllaven. Però aquest tancat fou obert per un grapat de metges, capellans i frares, infermeres i infermers i voluntaris de Ciutat i pobles grans, o no tan grans, que entraren amb gran coratge a defensar els seus germans en perill de mort.
Emociona la història de l'ermità Sebastià, de l'ermita de Betlem d'Artà, que amb un altre ermità s'encaminà, tot valent, a ajudar els afectats de la pesta en tot el que pogués, i veient poc temps després que havia agafat el virus, s'encaminà altra volta a l'ermita i de lluny cridà als seus ermitans, dient-los que la pesta el tenia pres i que no s'acostassin a ell i que bastava que d'enfora li deixassin cada dia un poc de menjua per a sobreviure. L'ermità morí un dia o dos després, en soledat suprema i lluny de remeis.
Poc abans de la mort del nostre ermità, el 30 de maig (1820), el bisbe González Vallejo preocupat endemés també per l'estat polític de la seva diòcesi, va reunir els rectors de les parròquies i els amonestà severament. Havien de ser prudents en la predicació.
Però la paciència del Govern reventà, i els religiosos foren els primers que reberen el càstig del seu desplant i insubordinació. Pel mes de setembre (1820) fou clausurada la residència dels jesuïtes de Monti-sion de Palma i a començament de desembre foren suprimides les ordes monàstiques: els cistercencs de La Real, els cartoixos de Valldemossa i els tranpencs d'Andratx.
Encara el 1821 foren tancats els convents dels franciscans de Jesús, dels teatins, dels agustins de Felanitx , dels dominics de Pollença, Inca i Lloret, els franciscans d'Alcúdia i d'Artà i els dels Mínims de Sant Francesc de Paula de Santa Maria, Muro, Campos i Sineu. El 1823 foren expulsats encara els 118 religiosos que sumaven els convents dels caputxins i dominics de Palma. Això no obstant, 92 religiosos de tot aquest gran grup d'expulsats passaren a l'estat diocesà i quedaren a Mallorca.
Tornant enrere, i mentrestant, a principis de juny d'aquell 1820 s'havia declarat la pesta bubònica que hem anomenat. Havia afectat primer a Son Servera, on moriren 1.040 habitants, i després 1.267 al poble d'Artà, i també un parell a Capdepera i alguns més a Sant Llorenç des Cardessar. També curiosament cal dir que, des de principis de 1821 fins a principis de 1822, sobrevingué la pesta groga a Ciutat que causà devers 5.000 morts.
El bisbe González Vallejo va haver de superar tot aquest batibull de malestar, de males notícies i d'emocions que hagueren de sofrir els seus fidels units per una part amb el Govern, recollint objectes de plata de les esglésies per fabricar moneda i ajudar així als apestats deñ Llevant i, per altra banda, mantenint-se fora del ideals i lleis de la Constitució. I així fou que el vicari general de la diòcesi determinà això: "Exigiendo la extrema necesidad en que nos hallamos a causa del contagio, he aquí medios extremos para librar de él a esta desgraciada población. Sean entregadas todas las alhajas de plata que no sirvan absolutamente para el servicio del altar, como las custodias, con sus patenas y los demás vasos sagrados".
La Seca fou instal·lada en el castell de Bellver i l'11 de novembre ja començaren a circular duros o peces de 30 sous amb la inscripió salus populi, que feia referència a les circumstàncies regnants.
Això no obstant, "aquest mètode fàcil de fer doblers resultà molt enllepolidor per al Govern, el qual després d'haver acabat el contagi de la pesta -comenta l'historiador Pere Xamena- va seguir requisant la plata de les esglésies com si allò fos una mina que no s'havia d'acabar mai". Llavors alguns rectors, en un intent de salvar de la depredació allò que posseïen, amagaren les llànties de plata i volgueren fer creure que les hi havien pres. D'aquesta forma, el 22 de juny de 1822 el jefe polític publicava un ban, dictant instruccions per evitar i castigar els robatoris de plata de les esglésies. Des de principis d'aquell any, havien desaparegut llànties de plata, creus i altres objectes de plata de les esglésies de Pollença, Binissalem, Porreres, Santa Eugènia, Bunyola, Montuïri, Vilafranca, Maria i Felanitx. Els misteriosos furts no s'acabaren. La nit de Tots Sants, 1 de novembre, s'endugueren les llànties de plata de l`altar major i de la capella del roser de la parròquia de Sóller i de l'oratori de Biniamar i els lladres foren tan devots que deixaren davant el Santíssim el llantió encès, col·locant-lo damunt el graó del presbiteri. Els grans candelers de la Seu varen ser alliberats de la fundició perquè el capítol condonà a l'ajuntament de Palma un deute de 10.000 pessetes. Encara el 29 d'agost de 1823 començà a funcionar en el suprimit convent dels caputxins la nova Seca i allà s'encunyaren amb plata de les esglésies 22.031 duros que portaven la inscripció "Islas Baleares, 1823" (Història de l'Església de Mallorca, pàgina 287).
Podem acabar aquesta crònica repetint el que ja dèiem en un altra ocasió: "Tot això ens dóna idea de com davant els poders malèfics de la rebel natura, l'home queda anorreat i convertit en una dèbil criatura. Igual com un infant desprotegit i ben fàcil de ser atacat i estropellat per depradedores menudències, com poden ser les bactèries i microbis".
També encara podriem afegir que la Mallorca, bona i sana de 1820 es va descavalcar, desprendre i desviure pels qui la pesta bubònica de 1820 desxullava i sacrificava impunement. De la mateixa manera, la nostra població mallorquina de 2020 pot ésser -i ha de ser- un bàlsam i una injecció de vida pels qui estan tocats per aquest maleït COVID 19, que de moment vol fer trossos la nostra vida. No ho aconseguirà.
