Bartomeu Colom: «Tenint en compte el context social de l’època, el que es va fer és ben digne»

Han passat trenta-vuit anys d’ençà que s’aprovàs l’Estatut d’Autonomia. Com recordau aquell moment històric?

Ho record molt bé, molt positiu teníem una gran il·lusió, sortíem d’una dictadura, féiem les primeres passes com a democràcia, érem joves i l’economia anava relativament bé, si ho comparam amb ara. Jo tenc un record magnífic, però no com un paradís perdut o una imatge que no era real. No érem conscients de les dificultats que tendria passar d’un règim a l’altre, que s’haurien de resoldre molts de temes que inclús ara encara no estan resolts. Hi havia un cert idealisme i molta il·lusió, en definitiva. Hi havia el desig que tot això anàs bé i funcionàs.

Hi havia moltes expectatives?

Sí perquè nosaltres pensàvem que la democràcia era una cosa que s’assolia un determinat moment i no s’havia de fer cap esforç per mantenir-la. Després hem vist les dificultats, que hi ha molts de drets que s’han de lluitar i que la democràcia exigeix un esforç constant i que és un desideràtum. En efecte, teníem mitificada la democràcia, però jo diria que vàrem viure una època extraordinària des del punt de vista polític. 

L’autogovern era una reivindicació a escala ciutadana?

Es desitjava però no amb la intensitat d’altres bandes. Nosaltres estàvem emmirallats en el que estava passant a Catalunya. No volíem ser manco, sense que aquí hi hagués el grau de consciència que hi havia allà o en el País Basc. I passa una cosa molt curiosa: l’any 1979 teníem un decret de bilingüisme, tenim Estatut, cosa que a la Segona República no va passar. Ja sé que no era un estatut de primera, però en definitiva es varen aconseguir coses que durant la Segona República no s’assoliren. Em sorprén, i això ho hauran d’esbrinar els historiadors, com és possible que s’avançàs tant en el principi de la Transició. Si ho mires amb perspectiva històrica, l’Estatut ja tenia el seu nirvi, en proclamar que érem una regió amb característiques de nacionalitat, es va fer una inicial regulació de la llengua oficial pròpia correcta, que deia que la normalització era un dels objectius dels poders públics de la comunitat.

Pensau que tot i així es va desaprofitar una oportunitat històrica?

Parl una mica tenint en compte el context social d’aquella època i el que es va fer és un autèntic miracle. Donada la correlació de forces, donada la consciència nacional que hi ha a Balears. si vas posant totes aquestes coses damunt la taula, el que es va fer en aquesta primera etapa és ben digne. Els problemes venen per altres bandes, estrictament, la feina jurídica, l’Estatut de 1983, millorar-lo en tres ocasions més i fer una norma que ja té un cert ganxo el 1983. Ens hem d’entendre, no ho vàrem tenir tot de cop, però el que és important és que anàvem millorant i augmentant les competències o la qualitat de les competències. Des d’aquest punt de vista, és positiu. Aquesta etapa del 1983 al 2007, pel que fa a l’Estatut diria que és ben digna. És vera que hi ha competències que es varen donar per llei orgànica estatal a totes les comunitats. En canvi no tothom té una reforma de l’Estatut de 2007, que és una filla de l’Estatut català de 2006. Diria que es va fer el que es va poder. 

Aquest entusiasme ha donat pas a una certa apatia o desengany?

Sobre aquest tema, hi ha gent que parla de la teoria del pèndol. L’Estat, i tots, vàrem començar molt bé, però després hi ha hagut un canvi molt gros a conseqüència de la sentència de 2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català i el nostre cas a partir de 2003 respecte a la llengua es produeix un cert refredament. A nivell estatal hi ha gent que comença a dir «què hem fet, hem cedit massa». Això du a una congelació d’aquest procés que per a nosaltres era el punt de començament, però hi ha gent que ho ha interpretat com la meta d’arribada i aleshores aquí l’Estat ha dit prou i hem assistit a un procés de regressió. Moltes institucions de l’Estat han entrat en crisi i nosaltres també hem tengut les nostres, inclús tenim presidents a la presó, però l’Estat, no ha reformat res i no ha tocat res. L’Estat segueix la constant històrica del contitucionalisme espanyol de què les constitucions no es reformen, fins que rebenta el règim. Una constitució que no es pot reformar arriba un determinat moment que cau. Tenim moltes institucions amb goteres i l’Estat profund no vol canviar ni millorar res. Hi ha un problema d’autogovern, però també hi ha un problema de democràcia. De cop i volta ens hem adonat que teníem un sistema democràtic millorable. Tenim el problema de les injúries al Rei, o la llibertat d’expressió emmordassada. Hi ha un desencís generalitzat, crisi econòmica per una banda, i crisi política per què les institucions no han estat a l’altura i no han sabut donar solucions als problemes que per altra banda són uns problemes immensos, tampoc no hem de trivialitzar. En aquests moments estam en una crisi profunda que té molts vessants. 

Quines diríeu que són les mancances de l’Estatut?

Les mancances són més aviat de tipus econòmic. Jo diria que hi ha un infrafinançament de moltes competències com ara educació i sanitat. El fet insular que recull l’estatut no acaba de ser entès per part de l’Estat. Nosaltres hem estat molt solidaris amb l’Estat, però no hem rebut la seva solidaritat. El REB, per tant, no ha funcionat i el finançament, som de les comunitats autònomes que en reben manco per persona. El compromís d’inversió central és magríssim i per descomptat no s’han tengut en compte el que diu l’Estatut de 2007, però bé tampoc s’ha tengut en compte a Catalunya per què el Constitucional ho ha aigualit tot. Hi ha un tema que els que ho tenen molt ben resolt són el País Basc i Navarra, i que Madrid se’n surt molt bé, però que aquí, nosaltres hem estat contribuents nets en detriment de serveis bàsics com puguin ser sanitat i educació, quan vàrem venir ja venien infrafinançades. 

Diria que s’han fet passes enrera en l’autogovern?

Tornant a la teoria del pèndol, s’està imposant l’Espanya de Cánovas la concepció centralista, unitarista de l’Estat. Nosaltres som una minoria nacional. Diuen que la democràcia és el govern de la majoria respectant la minoria i aquí, estam a un Estat on les minories es respecten molt poc. L’Estat fa una mica el que vol de l’autogovern tot i que és un dret segons la Constitució. En tot cas, jo no he tengut mai tanta constància com ara de què som una minoria no protegida, no respectada suficientment. La nostra llengua no es pot parlar a la cambra baixa. L’Estat no assumeix com a pròpia la llengua catalana, no la defensa davant Europa, el català podria ser una llengua europea si l’Estat volgués. I una de les coses que em preocupa és que hem fet el que hem pogut en normativa, però la nostra llengua no està assegurada, està en perill. El bilingüisme debilita molt la llengua del territori. Hem fet un Estatut, jo diria que digne, i hem millorat la regulació lingüística fins a 2003, però aquest tema ara està molt aparcat perquè ningú en xerra clarament. Quan una llengua la deixen de parlar els autòctons està molt en perill. No serem capaços de salvar-la o d’intertar-ho, jo crec que és una de les assignatures pendents.

Quines serien les fortaleses de l’Estatut?

Hem assumit una sèrie de competències, però si tenguéssim recursos podríem fer moltes més coses. Fa dos dies teníem un tren que no era elèctric, la inversió en ferrocarril aquí són un parell de metros de l’Ave. El maltractament és enorme.

Davant aquestes situacions de maltracte, no ens queixam gaire.

No, però això ja passava en temps de Franco. No hem tengut coratge de tenir un sol diputat a les Corts que no fos dels grans partits. No hem tengut, en tota la història de l’autogovern un representant que no fos de partits estatals això ens ha perjudicat moltíssim en termes econòmics. Fixeu-vos si no amb els canaris o els bascos. No ens ho creiem, no ho votam per què pensam que no sortirà. Aquí també hi ha molt de sucursalisme, molt de colonialisme. No és just una qüestió de normes, les normes són la punta de l’iceberg que té una base molt més ampla. Fer una radiografia completa del país seria molt interessant per entendre les coses. A nivell intern també hi ha hagut una altra cosa bastant terrible que és la manca de consensos en matèria de llengua, per què la Llei de Normalització es va consensuar, però ara no s’aprovaria. Tampoc hi ha hagut consens en matèria de territori, això és una cosa terrible que ha costat molts doblers per què uns volien urbanisme expansiu i aprovaven plans i després venien uns altres que el restringien i havien d’indemnitzar. Això és un caos per les arques públiques i per al territori.

Algun canvi que sigui urgent?

L’Administració que tenim no sé si està preparada per als esdeveniments que vendran. Hauríem de menester una administració molt tecnificada que sigui capaç de presentar projectes perquè ens donin recursos d’Europa. És possible que quedem a la cua simplement per no presentar els projectes. Tenim una administració molt burocràtica, no és que sigui de les més inflades, però tal vegada en aquests moments ens fa falta una administració que sigui capaç de fer estudis i de presentar projectes i saber cap a on hem d’anar. I això no és fàcil. Tenir una administració preparada per a presentar projectes creatius, interessants per intentar anar per un altre camí. El pecat de les comunitats autònomes va ser reproduir l’administració que havíem rebut de l’Estat, vàrem seguir amb la inèrcia d’una administració rutinària i passiva.

Anar cap a un Estat Federal, és impensable ara mateix?

En l’àmbit d’Estat el federalisme té mala premsa per què ho identifiquen amb la Primera República. La Constitució, fins i tot, és anti federal. Just surt la paraula federal per dir que es prohibeixen les federacions entre comunitats autònomes. Podríem tenir una cambra territorial federal de bon de veres que fos el Senat, però ni això s’ha aconseguit. El Senat o l’haurien de suprimir o hauria de ser com a mínim una cambra de representació territorial de les comunitats autònomes, no de les províncies com és ara. Seria important si es vol conservar el Senat i que sigui una cambra útil. Altrament, és una tudada de doblers tenir una segona cambra que no té funcions pràcticament més que de segona lectura, és una vergonya. De l’Estat federal hi ha qui no vol sentir ni parlar, tampoc algunes comunitats autònomes perquè l’Estat federal hauria de ser asimètric perquè sinó, el federalisme uniformitza. Si hagués de donar una passa federal, seria per fer un Senat així com toca agafant el model alemany.