Irresponsabilitat consumada. Les eleccions que Pedro Sánchez va forçar no han servit per a superar el bloqueig, sinó per a perfeccionar-lo. Després de concedir un immerescut desenterrament d'Estat a Franco, Sánchez ha concedit l'enlairament a Vox. En política, les frivolitats surten cares, tot i que Iván Redondo no se n'hagi temut encara. La qüestió ja no és si s'arribarà a formar un govern o no, sinó si qui governi tendrà alguna capacitat de generar majories sòlides i de fer canvis mínimament transcendents. La incapacitat de la política és la metxa del populisme i ja feia massa temps que Espanya jugava amb foc. Aquestes eleccions només han servit per a encendre la metxa. El castell de focs és a punt de començar.
Amb govern o sense, Espanya necessita encarar una sèrie de reptes de manera peremptòria. El més urgent, per descomptat, és Catalunya. El "com pitjor millor" pel qual de manera implícita -PSOE- o explícita -PP, Cs i Vox- s'ha apostat durant la campanya electoral pot ser ha servit per a guanyar vots en algunes parts d'Espanya, però en cap cas servirà per a solucionar el conflicte. Prest o tard, l'Estat i els seus representants hauran de reconèixer, en primer lloc, que les estratègies que s'han aplicat fins ara no només no han resolt la situació sinó que l'han agreujada i, en segon lloc, que si es vol evitar la secessió caldrà iniciar un diàleg bilateral que tengui com a objectiu fonamental la concòrdia amb Catalunya i no la seva derrota.
Catalunya és el gran problema, sí, però també la gran cortina de fum amb què s'oculten uns altres problemes que, tot i no semblar tan urgents, són molt més importants per al futur dels ciutadans. Els efectes del canvi climàtic, la crisi del sistema de pensions o l'increment de la desigualtat són tres desafiaments que Espanya segueix sense afrontar i que, això no obstant, poden alterar l'estructura social i econòmica del país d'una manera molt més profunda que no una eventual independència de Catalunya. En aquest sentit, la frivolitat de la nostra classe política és màxima.
La setmana passada 11.000 científics de tot el món declararen l'emergència climàtica del planeta i advertiren que, si no es prenen immediatament mesures contra l'encalentiment global, la humanitat s'exposarà a un patiment sense parió. Uns dies més tard, Donald Trump va comunicar a l'ONU que els Estats Units han iniciat el procés formal per a retirar-se de l'Acord de París. A Espanya, la classe política navega entre les actituds negacionistes de Trump i l'escenificació innòcua de Greta Thunberg. Entretant, són de cada vegada més els estudis que alerten sobre els efectes devastadors que el canvi climàtic tendrà a Espanya, especialment pel que fa al turisme. La gravetat de la situació és tal que, més prest que tard, l'Estat es veurà obligat a aplicar mesures dràstiques, a sacrificar els interessos particulars de molts en nom del bé de tots.
El BCE va alertar el passat mes d'agost que d'aquí a vint anys els sistemes de pensions de la majoria de països de la Unió Europea seran insostenibles. Segons un estudi recent del Instituto de Actuarios Españoles, a dia d'avui els pensionistes espanyols ja cobren de mitjana un 28% més del que varen aportar al sistema durant la seva vida laboral. Amb aquestes dades és evident que, tal com conclou l'estudi, la situació del sistema de pensions espanyol és crítica. Per si això fos poc, l'Atlas de distribución de renta de los hogares que l'INE va publicar el passat mes de setembre mostrava com a vuit-centes localitats i a tot el nord-oest peninsular les pensions ja són la principal font d'ingressos degut a l'envelliment de la població.
Les pensions varen ser el bot salvavides de moltes famílies durant els anys de la crisi. Però tot i que Espanya ha aconseguit igualar, i fins i tot superar, el PIB anterior a l'any 2008, el nostre país s'ha convertit en el quart més desigual de la UE. Mentre les llars sense ingressos i els anomenats treballadors pobres no s'han aturat de créixer, en els darrers nou anys el número de milionaris a Espanya s'ha incrementat en un 470% segons el Global Wealth Report 2019 publicat per Credit Suisse. La cronificació d'aquesta desigualtat és, sense cap dubte, el problema més greu a què ens enfrontam a curt termini.
Les recents revoltes a Llatinoamèrica són una mostra dolorosa de com la desigualtat pot acabar gangrenant un continent sencer. Espanya hauria de deixar de contemplar-les amb la condescendència pròpia del colonitzador i començar a aprendre amb humilitat la lliçó que en pot extreure. Deixar podrir la desigualtat i les estructures públiques que han servit per a corregir-la seria un error de conseqüències catastròfiques. La urgència del conflicte amb Catalunya no pot obturar durant més temps aquesta i altres necessitats imperioses que s'insinuen a l'horitzó. El Congrés que ahir va sorgir de les urnes té, en aquest sentit, una responsabilitat històrica que només podrà assumir des del diàleg i la voluntat d'acord. No assumir-la tendria un socialment impagable. Lamentablement, alguns semblen diposats a pagar-lo.
