Del preu de la coherència de Pablo García a la lliçó de supervivència del Palmer Basket

L’arribada de Pablo García a la banqueta del Fibwi Mallorca no ha estat un simple canvi de cares; ha estat una declaració d’intencions en tota regla. El tècnic andalús ha aterrat a l’illa amb un manual sota el braç on una paraula brilla amb llum pròpia: defensa.

Des del primer dia, García va traçar el full de ruta. “Si no es defensa, no es guanya”, va sentenciar. No era un tòpic de vestidor, sinó un contracte vinculant. Tot i això, la realitat de la pista és tossuda. Després de treure pit perquè l’equip encaixava menys de 80 punts per partit, el xoc contra el Palència va suposar un bany de realitat: 92 punts en contra i una derrota de les que couen.

El més rellevant de la desfeta no va ser el marcador, sinó el sorprenent missatge postpartit. L’entrenador dels mallorquins no va voler refugiar-se en excuses. Malgrat salvar el treball realitzat durant bona part del matx, va assenyalar els tres minuts fatídics del tercer quart com la taca que va esguerrar tota la feina prèvia.

Tanmateix, on realment es va veure la cara més ferma de l’entrenador va ser en la gestió dels noms propis. La pregunta sobre la minsa presència de Brian Vázquez i Lysander Bracey a la pista va obtenir una resposta que hauria de ressonar a les parets del vestidor: “Qui no defensa, no juga”. De poc serveix el talent ofensiu si la passivitat al darrere regala més del que produeix. “De res serveix anotar tres punts si el contrari te’n fa sis”, va reiterar el tècnic.

El panorama és complex. La probable baixa de Pedro Bombino pel que resta de temporada és un cop duríssim; es perd, en paraules del tècnic, el jugador més determinant de la plantilla. Amb tot, aquesta absència no pot servir d’excusa ni de refugi per a la complaença ni el desànim.

La recepta de Pablo García és tan senzilla com exigent: defensar i compartir la pilota. En la seva pissarra no hi ha lloc per a l’egoisme ni per als individualismes que busquen la brillantor personal a costa del col·lectiu. El missatge s’ha llançat de forma nítida i directa. Ara la pilota és a la teulada dels jugadors: qui vulgui minuts s’haurà de tacar les mans en defensa.

La coherència de l’entrenador és inqüestionable, però plana un dubte sobre l’ambient de l’equip: la crítica pública a dos pesos pesants com Vázquez i Bracey, servirà per reactivar-los en tasques defensives o serà l’espurna d’un incendi en un conjunt que encadena dotze derrotes consecutives?

El Palmer Basket va segellar una victòria cabdal. Si hagués ensopegat... Cal reconèixer que, abans del salt inicial, uns niguls negres amenaçaven Son Moix: la infermeria deixava el grup amb només nou fitxes disponibles – amb les baixes sensibles de Chapela, Sá i el seu referent, Scrubb –; el marge d’error classificatori era inexistent i la categoria del rival imposava respecte.

Tanmateix, el partit se’l va endur l’equip que va demostrar més fam i, aquest diumenge sí, diversos jugadors van fer el pas endavant que el conjunt reclamava. Bolavie va dominar la pintura fins a convertir-se en Atles, el tità mitològic que sosté el pes del cel sobre les seves espatlles; Comendador va encarnar l’esperit de Rocky Balboa, pur símbol de voluntat i coratge; Atencia va ser un Guillem Tell implacable des de la línia de personal, donant una lliçó de punteria sota pressió; i, finalment, Sanadze es va transformar en el General Maximus de Gladiator, el líder veterà de mil batalles que, a l’hora de la veritat, se situa a l’avantguarda de la formació.

El Palmer Basket va saber revifar els seus anhels de salvació.

Suscríbete para seguir leyendo