Opinió | Fibwi i Palmer: una missió sense Ethan Hunt

Hem de reconèixer que, si aquesta Primera FEB fos una competició «normal», els guions de les darreres jornades haurien estat rebutjats per qualsevol estudi de Hollywood per inversemblants. Però el bàsquet, com les operacions de l’FMI, no entén de lògica, sinó d’equips que es neguen a acceptar el seu destí.

Més d’un i més de dos ja havien firmat l’obituari del Burgos, cuer fins a l’inici de la jornada intersetmanal. Les seves darreres actuacions —un reguitzell de derrotes i una imatge desoladora— no convidaven precisament a l’heroisme. Però, com si d’un salt al buit des del Burj Khalifa es tractés, els castellans van sobreviure: dimarts van tombar el totpoderós Obradoiro, que encadenava 13 victòries i semblava destinat a l’ascens directe. Es perfilava com una missió suïcida i, contra tot pronòstic, van aconseguir desactivar la bomba a l’últim segon.

A Melilla, el panorama era igual de negre fa pràcticament un mes. Amb només 3 victòries en 23 partits, semblava condemnat a l’abisme de la Segona FEB. Avui, malgrat haver caigut a la pista de l’Estudiantes, ja en suma 7. Ha abandonat l’UCI i comença a respirar sense assistència, preparant-se per a una fugida espectacular en el darrer acte de la temporada.

El Cartagena també ha après a esquivar les bales. Després d’enllaçar tres desfetes i haver acumulat molts mèrits per al descens, va aterrar diumenge passat a Son Moix per profanar el temple del Fibwi i, malgrat que aquest dimecres va tornar a ensopegar contra el Zamora a casa, ara mateix, la seva permanència ja no sembla ciència-ficció, sinó una realitat tangible.

I en aquest escenari de funambulisme extrem, on cada jornada és un cable tens sobre l’abisme, el Fibwi i el Palmer s’han convertit en l’excepció que confirma la regla: aquí no hi ha hagut cap Ethan Hunt capaç de salvar la situació en el darrer fotograma.

La crisi del Fibwi —va tornar a claudicar a casa davant el Gipuzkoa, amb un final de partit una vegada més per oblidar— encara que diferent de la dels turquesa, no deixa de ser inquietant. Onze derrotes consecutives pesen com una llosa. Com deia fa uns dies Pablo García, el seu tècnic, només cal un triomf per segellar el passaport a la salvació, però la paràlisi és absoluta. Podria passar per la inèrcia dels rivals que no tornés a guanyar cap enfrontament i salvés la categoria, però jugar-s’ho tot a aquesta carta és viure amb el cronòmetre de la detonació a la cara. Contra els bascos, la missió ja semblava impossible d’inici —no tant pel rival, com per la mateixa fragilitat mental dels mallorquins— i, per desgràcia, el desenllaç no va incloure cap persecució triomfal, sinó una caiguda lliure sense paracaigudes.

Mentrestant, el Palmer —maleït el moment de la lesió de Scrubb!— va viatjar a Oviedo aferrat a l’esperança, aquest darrer refugi dels condemnats. Necessitava una victòria per sortir del fons del pou i per canviar l’estat anímic i així encarar les tres batalles finals amb el rostre de Tom Cruise davant d’una amenaça global. Però Oviedo és una fortalesa difícil. La missió de conquerir Astúries va acabar en un nou desencís: no hi va haver màscara de làtex ni truc d’última hora que valgués. Els turquesa dormen avui al fons de la classificació, esperant un miracle que, a hores d’ara, ja no sembla escrit per cap guionista amable.

Suscríbete para seguir leyendo