Opinió | El compte enrere pels equips mallorquins: entre el precipici i l'esperança

Resten només set estacions per arribar al final del trajecte. Aquest tram final de la fase regular és, per al Palmer Basket, una qüestió de vida o mort i, per al Fibwi Mallorca, un exercici de supervivència vital. El Palmer va partir cap a Madrid trepitjant terra ferma i va tornar a l'illa amb l'aigua al coll, enfonsat de nou en les arenes movedisses del descens. La fe que l’equip podria assaltar Fuenlabrada —especialment després de la desfeta madrilenya la setmana anterior contra el cuer— es va marcir davant una realitat implacable.

Els homes de Juan Ignacio Díez van signar una primera part notable, exhibint una defensa sòlida amb la dosi d’agressivitat que el matx requeria i un atac fluid, amb un Joan Feliu que, amb 15 punts (3/4 en triples), fou el referent ofensiu. Però, a la represa, el decorat va caure. El parcial de 49-28 va ser una tempesta que va esvair les bones sensacions, intercanviant els papers: la defensa i l’encert en atac dels madrilenys desactivaren els mallorquins, que no pogueren moure amb fluïdesa la pilota i capturaren pocs rebots ofensius.

A més, la pólvora dels personatges protagonistes es va mullar en el pitjor moment. Que Scrubb i Sanadze sumessin només 5 punts entre tots dos va ser llenya seca per a la foguera de la derrota. El canadenc, tot i jugar 31 minuts, es va veure atrapat en la teranyina defensiva d'Iñaki Martín (finalitzant amb un +/- de -21), mentre que el georgià, llastrat pel seu propi cos, amb prou feines va poder trepitjar el parquet sis minuts. Assaltar el fortí del Fernando Martín sense els teus millors generals és una missió suïcida; intentar-ho amb un parcial de 28-12 al tercer quart és, directament, perseguir una utopia.

El "partit del parèntesi" del Fibwi

“Avui l’objectiu és perdre per la mínima”, murmurava un aficionat abans del salt inicial del Fibwi-Obradoiro. Era el sentiment d'una grada que veia el partit com una muntanya massa alta d'escalar, no només pel potencial del rival, sinó pel terrabastall d’una setmana convulsa. Entre el comiat de Pablo Cano i l’espera de Pablo García, l'equip habitava en una mena de terra de ningú. En aquest "partit del parèntesi", el grup va mantenir el seu coratge habitual, però també va mostrar la mateixa tibantor de les darreres jornades, com una corda a punt de rompre’s.

Rubén Escalas, des de la interinitat, va respectar l'esquelet tàctic heretat, però va voler injectar el seu propi segell: una defensa del bloqueig directe més agressiva, donant més minuts a Martínez i Niang. Però la voluntat no sempre és un escut suficient. L'actitud dels de S'Arenal no va poder frenar una hemorràgia de 50 punts entre el segon i el tercer quart. Ara, l’esperança del club té nom i llinatges: Pablo García Fernández. Ell és l’home triat per aturar l'espiral de vuit derrotes consecutives i, per fi, espantar els fantasmes que sobrevolen un final de temporada que crema a les mans.

Suscríbete para seguir leyendo