Opinió | Quan perdre esdevé un hàbit i competir, un consol

Mentre que per a alguns equips de la Primera FEB la truita pot girar cada setmana amb una facilitat sorprenent – convertint el blanc radiant de la victòria en un gris cendra que ho taca tot –, per a d’altres, el dibuix del seu futur és cada vegada més nítid. Aquest protocol implacable no entén de sentiments; es mou al ritme capritxós del calendari, de la vàlua del rival i, fins i tot, dels resultats dels equips fronterers. És la victòria o la seva manca, en definitiva, la que ubica cada conjunt o bé en unes traïdores arenes movedisses o bé en un edifici de fonaments sòlids.

A la roda de premsa posterior al matx, el tècnic del Palmer Basket va exercir de malabarista emocional. Va esquivar el pes de la derrota per fixar el focus en l’actitud, com qui busca una guspira de llum en una habitació a les fosques. Va parlar de «competir» com un objectiu assolit, agraint la implicació d’uns jugadors que, tot i la desfeta, van mantenir el tipus. Però en l’esport d’elit, les bones sensacions sovint són només un bàlsam que no cura la ferida de la taula classificatòria.

Les claus de la derrota, malgrat l'actuació estel·lar de Philip Scrubb, es troben en la fredor dels números. El segon quart va ser un col·lapse sistèmic (34-14), que va engolir qualsevol pla de joc. L’Obradoiro va castigar des de la línia de tres i va imposar la seva llei en la pintura, tant en anotació com en rebots. La derrota era, potser, una crònica anunciada davant un rival que batalla cos a cos amb el Corunya per l'ascens directe; però sumada als triomfs del Cartagena i del Melilla, ha fet retornar la inquietud a Can Palmer. Competir té mèrit, sens dubte, però els turquesa necessiten victòries com l'oxigen per no ofegar-se en el descens.

Per la seva banda, el Fibwi sembla haver despertat del somni del play-off que va florir fa uns mesos i ara pareix que s'ha marcit definitivament. Set derrotes consecutives no són una mala ratxa; són una erosió lenta que ha esquerdat els fonaments de l’equip. Contra l’Oviedo, la resistència balear es va desfer com un terròs de sucre.

Tot i que inicialment la connexió Capalbo-Bombino va actuar com un dic de contenció, la fractura va esdevenir inevitable al segon quart. L’Oviedo, coral i harmònic, va trobar en Parham II un executor implacable que, amb un 80% d'encert en triples i 24 punts abans del descans, llançava dards enverinats a la moral local. El tercer quart va ser un viacrucis feixuc i, en l’últim període, els asturians van triturar qualsevol esperança de remuntada d'un equip moralment tocat.

Pablo Cano necessita reconstruir el grup. Diumenge no va perdre per un error puntual, sinó per una fragilitat defensiva erosionada i una dependència excessiva de les individualitats que es va anar apagant quart a quart. La situació exigeix refer el puzle on les peces, que a principi de temporada encaixaven a la perfecció, ara estan desajustades. És el cru recordatori que, en el bàsquet, el talent individual pot brillar, però només el bloc sobreviu a la tempesta.

Suscríbete para seguir leyendo