Sovint record quantes coses fèiem els nins i les nines de la meva generació per passar-ho bé. Un entreteniment que m’agradava molt era jugar a «barquitos». Només feien falta dos bolígrafs i un full de paper quadriculat dividit per la meitat. He de reconèixer que la meva germana va deixar de jugar amb mi perquè normalment li feia trampes no posant tots els vaixells que pertocaven, fet que ara em fa empegueir.
L’Atlètic Balears seria un d’aquells vaixells que jo situava al taulell de joc. Fa vuit anys probablement era un submarí quan només ocupàvem una petita casella. Sense estadi, amb un equip desmantellat i una afició que s’aguantava amb pinces. El nostre submarí era molt fràgil i mal de localitzar perquè veníem de molt avall, només podíem millorar. Així, com quan havia d’incloure més caselles als meus vaixells perquè la meva germana no notàs que sempre havia de dir «aigua», aquell petit submarí va anar creixent al taulell. A l’època Mànix tal volta aconseguírem tenir un portaavions de quatre caselles. Teníem una afició, encapçalada per la Federació de Penyes, orgullosa del seu equip i d’allò que representava el seu club.
Però aquests dos darrers anys aquell portaavions ja ha estat «tocat» un parell de vegades amb la qual cosa s’està perdent tot allò que havíem obtingut amb molt esforç. Els nostres rivals tot i fer algunes «aigües» ja tenen ben ubicat el nostre vaixell per enfonsar-lo. Comença a ser ben d’hora de fer un pla integral per recuperar les quatre caselles del taulell encara que això suposi prendre decisions doloroses i difícils a tot nivell. Així es veurà la importància que té, per als que comanden, salvar el nostre portaavions.
La derrota d’avui certifica que els «tocats» es van acumulant i que si continuam així serà com aquell dia que no vaig amagar vaixells a la meva germana i em va dir: «A la fi t’he enfonsat!».
