Mantenir-se a l’elit del bàsquet espanyol és una tasca complicada, que requereix molts esforços i una gran dedicació. El Club Bahía San Agustín ha transitat aquests darrers anys per una lliga molt competitiva i exigent, professional, el portal del somni de tots els aficionats al bàsquet, l’ACB. La derrota de l’equip a Lleida i la victòria del Juaristi a Osca a la penúltima jornada han consumat un descens previsible, que han intentat evitar durant tot l’any una plantilla i un cos tècnic àrduament i amb una actitud exemplar. La confirmació matemàtica del descens – no per esperada, menys trista – és una mala notícia per al club que presideix el senyor Boscana i per als seguidors al bàsquet de la nostra illa. Ara només queda el partit de diumenge a Son Moix contra el Valladolid, una anècdota intranscendent, que servirà per acomiadar una trista temporada i que es recordarà malauradament com a la del descens.
L’estiu passat ningú no podia imaginar aquest amarg final. L’experiència positiva de la campanya anterior – el Palmer va ser l’equip de moda de la competició – presagiava un horitzó ben diferent. Els bons resultats obtinguts i l’exquisida imatge mostrada van fer que els responsables del club apostessin per la continuïtat del projecte. La impossibilitat de retenir la majoria de jugadors activà nous fitxatges, però amb el mateix perfil: joves, talentosos i treballadors. Així van aparèixer els Peñarroya, Ruesga, Fjellerup, Kostadinov, Moreno, Kanyinda, Ikpeze, Lugarini o Feliu. Només en Figueras, Suskavcevic i Lundqvist repetien curs. Un equip nou que, segons el president, havia d’igualar com a mínim la imatge i els resultats de la temporada anterior i que convidava a la il·lusió. De fet, «Torna la il·lusió» va ser el lema de la campanya de socis que el club va triar. I el que passà va ser que es demostrà un cop més que totes les filosofies, com altres aspectes de la vida, són vàlides, però allò que realment les fan atractives i les donen sentit no són les idees, són les persones que les executen.
L’inici precisament no va ser il·lusionant. Lesions, pandèmia, moltes derrotes i pocs espectadors. Què trist veure el pavelló tan buit! Els entrenadors demanaven paciència i justificaven els resultats adversos dient que l’equip era jove, inexpert i que necessitaven temps. Ben aviat es confirmaren els dubtes inicials. Alguns jugadors no tenien el nivell per jugar a la LEB Or i el grup estava descompensat i mostrava unes mancances clares. La relació amb l’empresa que aportava jugadors va empitjorar i club i agència van separar els camins. Començà el ball de fitxatges per pal·liar les carències. Mendy i Van Beck van ser els primers en arribar.
La primera victòria contra el Juaristi va tenir lloc a principis de novembre. Fins aleshores, l’equip havia competit, donat la cara, forçat pròrrogues, però sempre havia perdut. I la segona es produí a finals de gener a Melilla. Moltes jornades havien passat i poques victòries. S’havia instal·lat perillosament a la zona vermella de la classificació. Mentrestant, missatges d’esperança dels tècnics i dels jugadors: l’equip està treballant molt bé, segur que les victòries arribaran, els jugadors estan millorant, hi ha plantilla per mantenir-se... Entretant, altes i baixes. Moreno, Lugarini, Mendy, Ruesga, Fjellerup y Lundqvist abandonaven l’illa per diferents motius i arribaven Pavelka, Brown, Marinov i Cosialls. S’havia canviat la filosofia i el discurs. Amb joves i inexperts enguany no bastava per salvar-se. Per això, es van incorporar jugadors amb veterania (Marinov) i, alguns d’ells, amb experiència i recorregut a la competició (Brown, Cosialls, Pavelka).
Ara l’equip era un altre. Hi havia més centímetres, intimidació i rebot – en Tomas Pavelka, un dels jugadors més alts de la lliga –; també, més punts i més amenaça exterior – en Wesley Van Beck i n’Elijah Brown, dos dels màxims anotadors de la competició –. Tot això desembocà en la tercera alegria: a finals de febrer guanyaren al Corunya a Son Moix. Després arribaren les de Lleida, Gipuzkoa, Osca, Prat, Girona, Almansa i Oviedo. Aquesta, la d’Oviedo, a quatre jornades per al final, havia possibilitat que l’equip sortís de la zona de descens...
I quan més que mai semblava que la salvació era veritablement factible, es va produir la determinant derrota a la pròrroga a terres extremenyes i aquest divendres, la definitiva a Lleida. Juaristi no va fallar i el Palmer Palma ha perdut tristament la categoria.
Aquestes darreres setmanes no han estat una bassa d’oli. El camí cap a la permanència s’ha vist farcit d’obstacles i adversitats en forma de lesions. En Pau Tomàs i n’Àlex Pérez, sempre positius, no han pogut comptar amb Kanyinda, Ikpeze i Marinov. En Peñarroya, Kostadinov i Van Beck també s’han perdut alguns partits pel mateix motiu. Han hagut d’afrontar els últims encontres amb vuit jugadors i el dia del Càceres només van ser set, perquè el protagonisme dels jugadors del filial als partits ha estat inexistent. Malgrat aquestes dificultats el grup assolí triomfs meritosos i algunes derrotes es produïren per petits detalls. L’optimisme va fer acte de presència en molts aficionats, que ompliren el Palau per veure en Marc Gasol i el seu Girona, i presentés una bona cara contra l’Oviedo. Ara sí, havia tornat la il·lusió... Però l’equip ha arribat molt justet, massa. L’excés de minuts jugats ha passat factura, ha carregat físicament alguns membres de la plantilla i no ha permès la rotació ideal i necessària per afrontar partits tan exigents. Això sí, alguns jugadors s’han consagrat a la categoria i la millora d’alguns d’ells – una obsessió per als tècnics – ha estat espectacular, però no ha evitat el descens: Van Beck i Brown han destacat com a anotadors; Figueras, el millor assistent i un dels que més pilotes ha recuperat; Pavelka, un dels màxims rebotadors i excel·lent intimidador...
Sí, el Palmer Palma ha perdut dissortadament allò que tant costa assolir i mantenir. Les pèrdues sempre van acompanyades d’aflicció. A partir d’ara els tòpics passaran a protagonitzar les declaracions dels implicats i d’alguns aficionats. Paraules i expressions com «fracàs», «decepció», «mala sort», «injustíci», «quina llàstima», «no ho mereixíem»... segurament faran acte de presència i donaren vida a una mort previsible. Tothom dirà la seva i tot això per explicar o justificar la temporada del descens.
