La derrota a Alacant va fer mal. L’equip havia guanyat els dos darrers partits i, malgrat les baixes i els problemes físics de la plantilla, va viatjar amb la decidida i confiada intenció de perllongar la ratxa de resultats favorables. 

Va doldre perquè l’actuació de l’equip a la primera part va augmentar l’esperança del triomf – va arribar a guanyar, jugant bé, de 13 i al final del segon quart el marcador reflectia un encoratjador 48-49 –. També, perquè no va aprofitar les derrotes dels equips que lluiten per salvar la categoria: el Prat, el Juaristi i l’Osca van perdre. D’aquesta manera no s’ha fet cap passa cap a la permanència. Tot segueix igual, però resta una jornada menys. 

Va saber greu perquè l’equip es va sentir perjudicat per la impetuositat del rival i per la parcialitat dels àrbitres. Les declaracions de n’Àlex Pérez després de l’encontre van sorprendre. Van ser clares, dures i polèmiques. Estava molt enfadat i es va queixar sense pèls a la llengua. Va dir que havien rebut de valent – un queixal trencat, una cella rompuda – i que l’única manera que tenen els equips en aquests moments de guanyar-los és pegant, com havia fet l’Alacant. No cal afegir que aquestes declaracions no han agradat als alacantins. 

Honestament crec que convé passar pàgina el més aviat possible. Totes les energies s’han de focalitzar en el proper partit i en millorar tot allò que és controlable. Algunes criteris arbitrals i la manera de jugar del rival no depenen ni dels entrenadors ni dels jugadors del Palmer. El que sí depèn d’ells és, per exemple, no arribar als darrers minuts del partit sense els dos interiors per haver comès faltes innecessàries i absurdes (n’Ikpeze estadísticament fa una falta cada cinc minuts de joc). O aconseguir que un jugador tan important com n’Elijah Brown, controli el seu caràcter i les seves emocions. Quants partits ha acabat expulsat des que va arribar a l’illa? Quantes de les tècniques que li han assenyalat eren evitables? El jugador americà té una facilitat anotadora brutal. És una amenaça constant, capaç de fabricar-se els seus propis punts. La salvació de l’equip passa per les seves mans... i pel seu cap. El Palma necessita que tots els jugadors sumin, per poc que sigui. La situació de la classificació així ho requereix. En Brown pot aportar molt i ha d’oferir molt. Està capacitat. És un privilegiat. Però la pèrdua de papers fa que perjudiqui l’equip, perquè el que ell ha de proporcionar – punts, experiència, rebots, intensitat, defensa – no es duu a terme i això no es pot permetre ni s’ha de consentir... També depèn dels jugadors i entrenadors de Son Moix impossibilitar que un jugador rival anoti 37 punts, en Zaid Hearst, un escorta no massa alt, amb un bon canell, amb un bon coneixement del joc, però amb un físic que no crida l’atenció. 

Diumenge que ve el Palmer Palma rebrà el Gipuzkoa. Una nova oportunitat per fer una passa cap a la salvació, una nova oportunitat perquè els detalls decantin la balança cap a una victòria local.