Aquesta setmana, com deia García Márquez, ens hem enfrontat a la crònica d’una mort anunciada. La caiguda de Xavi Calm estava escrita des de feia temps. Em sap molt greu per un entrenador com ell perquè es mereixia que les coses li anassin millor. Molt disgustat per les faltes de respecte, a les xarxes, que ha hagut de patir en els darrers mesos.
Però com diu la dita: el rei és mort, visca el rei! Ja tenim aquí Eloy Jiménez. Confiança absoluta perquè és el nostre entrenador, per mi no n’hi ha cap de millor. Un entrenador nou sempre és una injecció de moral per a tothom.
Des del club s’insisteix en un missatge il·lusionant. Amb una plantilla feta per ascendir. La part esportiva s’ha encarregat de dir, des del principi de temporada, que era una de les millors de la categoria i que optàvem a l’ascens directe. Però, per ara, aquest missatge tan optimista, esperançador i de futur que s’intenta donar no deixa de ser una qüestió de fe. Com deia Ricardo Rosety parlant de l’Sporting, és un missatge més il·lusionista que il·lusionant.
I és il·lusionista perquè el partit d’ahir no va mostrar millora respecte a allò que havíem vist setmanes enrere. La victòria contra l’Alcoià va ser de coratge, per 2-1. Ara només ens queda que diumenge fora camp, contra el colíder Albacete, n’Eloy pugui transformar l’il·lusionisme en il·lusió.
Ahir, l’estadi semblava un funeral, la protesta de Fanàtiks va fer que no hi hagués animació. I no, no demanen privilegis, tampoc protesten per res esportiu, simplement sol·liciten una reunió amb els màxims dirigents del club. Esper que es pugui produir aquesta trobada i poguem tornar a sentir la Grada Popular Xavi Delgado encapçalant l’ànima dels partits.
