Si haguéssim de fer servir un símil, podríem afirmar que l’actual LEB és un edifici format per una planta baixa i tres pisos. A la planta baixa hi habiten els equips que generalment sumen moltes derrotes i no competeixen. El primer pis és per als equips que també solen perdre, però planten cara i no assoleixen més triomfs per detalls. Al segon hi trobem els que guanyen, però sense desplegar un bàsquet de qualitat. I al tercer, tots els que vencen i a més a més juguen bé.
Durant la temporada la majoria d’equips canvien de planta. N’hi ha que després d’un temps abandonen les inferiors i passen a formar part dels privilegiats que ocupen els pisos superiors, on les vistes són millors. També n’hi ha que fan el camí a l’inrevés, que després de romandre unes setmanes a estances àmplies i de luxe, han d’acceptar uns habitatges més humils i discrets. I, fins i tot, trobem equips que pràcticament cada setmana canvien de pis i resulta impossible ubicar-los a una determinada planta.
El que també sol succeir és que la immensa majoria dels equips són ambiciosos i inconformistes. Sempre en volen més, sempre volen millorar la situació present. Els que perden amb escassa oposició, volen ser més competitius. Els que ho són, però no sumen victòries, volen guanyar encara que sigui de manera injusta i fent un bàsquet mediocre i poc vistós. Els que simplement assoleixen victòries, desitgen que els espectadors exclamin: «Què bé juga aquest equip!». I els que guanyen i solen enamorar, pretenen que el seu encís sia etern.
En aquests moments el Palmer Palma viu instal·lat al primer pis. Una setmana, només una, la va passar al segon. Durant dues setmanes –els triples rivals van ser letífers– va romandre a la planta baixa. Tota la resta, al primer.
El de diumenge va ser un exemple. Consider que l’equip de n’Àlex i d’en Pau va fer el millor partit de la temporada, va ser superior quasi sempre a un Palència que lluita per ascendir. Però una vegada més, el bon bàsquet mostrat no va bastar per assolir la victòria. Si el partit hagués acabat 40 segons abans (una vegada més un maleït triple), possiblement ara parlaríem de la segona victòria. I si el rellotge hagués estat generós i no s’hagués disputat el darrer segon, hauria tingut la carta de la pròrroga.
Un darrer segon malèfic, que va deixar clar que l’equip està descompensat, que necessita jugadors interiors i no jugadors que actuïn com a interiors, perquè en Bamba Fall, un dels pivots més determinants de la categoria, se’n va aprofitar.
L’equip necessita guanyar. Si no juga bé, és igual. Guanyar. Diumenge contra el Castelló cal pujar al segon pis, sigui per l’escala o per l’ascensor, però no pot romandre una setmana més a un habitatge xacrós i atrotinat.
