Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Tribuna

Què molt li agraden aquests estudis!

Kullamäe, con el balón en el partido en Valladolid.

Kullamäe, con el balón en el partido en Valladolid.

L’altre dia vaig escoltar, sense voler, una conversa. Xerraven dos desconeguts. El més alt deia al més baix que estava orgullós del seu fill.

Havia començat uns estudis difícils i reconeixia que a principi de curs no sabia si el seu fill podria acabar-los, dubtava. I aquests dubtes es van agreujar només començar la primera avaluació. Els exàmens inicials no van anar bé. Suspenia. I son pare estava preocupat perquè veia que el seu fill estudiava, passava moltes hores tancat a la seva habitació amb els llibres, s’esforçava. Però, quan el professor repartia els exàmens corregits, observava un insuficient rere l’altre. La majoria d’aquests controls estaven ben fets, però petits detalls penalitzaven – els estudis eren de nivell – i les qualificacions esdevenien carabassejades. El jove, conscient de la realitat, tranquil·litzava son pare i li deia que no es preocupés, que no abandonaria els estudis i segur que ben aviat arribaria la recompensa als seus esforços. I no s’equivocava, perquè a partir d’un bon dia, els insuficients es van convertir en suficients, en notables i alguns en excel·lents. Els companys també es van estranyar i el van començar a veure d’una altra manera, amb uns ulls diferents, com un estudiant excel·lent i modèlic. El canvi va ser tan dràstic i contundent que, quan va acabar la primera avaluació, el professor va comunicar a l’alumne que tenia el curs aprovat. Havia aprovat aquells estudis tan difícils! L’alegria va inundar la casa d’aquell pare i d’aquell fill.

El curs va continuar i va començar la segona avaluació. El jove sabia que tenia un suficient, però aquells estudis li agradaven molt. Volia seguir aprenent, volia millorar la nota i va seguir amb la mateixa dedicació del principi. Aquest nou període de l’any escolar era molt més complicat, l’exigència era major. Com diuen en castellà, “más difícil todavía”. I l’adolescent va tornar a sorprendre. És cert que algunes proves d’aquesta avaluació, més exigent que l’anterior, no van anar massa bé, però el global va superar les expectatives que els mateixos familiars tenien. Tan bé va anar, que el seu professor va comunicar a l’alumne que substituïa el suficient per un notable de curs. Un notable! Quin goig!

Això és el que li contava el desconegut més alt al seu amic. I vaig poder oir, encara més sorprès i una mica astorat, que la tercera avaluació estava a punt de començar i que el seu fill – què molt li agraden aquests estudis! – no es conformava, volia millorar les qualificacions i que durant aquest darrer tram de curs volia seguir treballant i estudiant més encara, per arribar a l’excel·lència i qui sap si a obtenir una matrícula d’honor...

Sabeu en què i en qui vaig pensar?

Compartir el artículo

stats