Molt llunyà queda ja el confinament de uns quants mesos després de la primera onada per la Covid-19. Sí, aquell període de temps del que havíem de sortir tots més units i millors persones, en què tot era solidaritat, generositat, aplaudiments… i en el que molts redescobriren l’esport com a activitat essencial per a mantenir una bona salut física i mental.

Un cop decretada la finalització del confinament, en el que ens creiem ja era la desescalada definitiva de la pandèmia, la gent es va calçar les sabatilles i va recuperar l’hàbit de l’esport a l’aire lliure. Una mostra clara de la importància social de l’esport base.

La pandèmia, com totes les conjuntures de crisi, és una oportunitat per promoure canvis de profunditat a les polítiques tradicionals, però també per instal·lar-se en l’immobilisme i seguir fent les mateixes polítiques de sempre. Pel que fa a l’esport, hauria d’obrir els ulls als dirigents de manera que entenguin que és més important, beneficiós i necessari consolidar l’esport base i estendre la pràctica esportiva a la majoria de la població que finançar l’esport professional.

No és cap proposta innovadora, molts països –encapçalats, com acostuma pels països nòrdics com Suècia, Noruega o Dinamarca–, ja fa temps que apostaren per l’esport base des de l’àmbit de les polítiques públiques i la seva potenciació en l’àmbit educatiu, convertint-se en líders mundials pel que fa a ciutadans practicants de l’esport. No tenim cap dubte que és una passa pendent de fer a Espanya, líders europeus pel que fa a l’índex de sobrepès i obesitat en edats infantils i juvenils, així com en baixes laborals per problemes de salut associats al sedentarisme.

Però algunes de les mesures adoptades durant l’estat d’alarma no sembla que vagin, ni a prop fer-hi, en aquesta direcció. Per exemple, es va aprofitar la pandèmia per crear la “Fundación España Deporte Global” (article 26 del Real Decreto-ley del 21 d’abril de 2020), decret suposadament de mesures urgents complementàries per a recolzar l’economia i la contractació, i en què es dóna tot el protagonisme a la Real Federación Española de Fútbol i la Liga de Fútbol Profesional com a instruments per a enfortir la imatge internacional d’Espanya. D’aquesta manera els doblers de la fundació van principalment a sufragar drets de retransmissió de la lliga professional de futbol i no a l’esport base.

Quelcom semblant es pot dir del Grup de Treball creat pel Consejo Superior de Deportes anomenat “Impulso al Deporte” amb la finalitat de donar una resposta àgil a les necessitats –principalment les socioeconòmiques– actuals del sector esportiu. Hi podem observar la presència majoritària de les grans federacions esportives, deixant completament fora de l’anàlisi i el debat tots els altres agents socials.

Es podrien haver cercat mesures econòmiques urgents que animin a la reincorporació a la pràctica esportiva de la població, especialment entre els grups de rendes baixes. També es podria haver impulsat una vertadera política de mecenatge per atreure la implicació del sector privat en el finançament de l’esport base, reduint-ne la seva dependència de les arques públiques. Tampoc hauria estat forassenyat un pla de rescat de les quasi 35.000 empreses de serveis i productes esportius que hi ha a Espanya, majoritàriament Pime’s i autònoms.

Des de 1980, cada 5 anys, el CSD realitza la “Encuesta de Hábitos Deportivos en España”. Dels resultats d’aquesta enquesta es dedueix que prop del 60% de les persones consultades s’oposa que se segueixi finançant amb els seus impostos l’esport espectacle. En canvi, reflecteix el consens més gran a favor d’augmentar el finançament públic de l’esport base.

Però no, en contra d’aquest sentiment col·lectiu, està clar que a Espanya s’ha decidit apostar pel continuisme d’un model de l’alta indústria de l’esport i per apuntalar el futbol professional com a acaparador de recursos. Un model esportiu socialment caducat i allunyat de l’interés general.

Anam cap a repetir les errades de la crisi del 2008, en què l’esport també va quedar en estat de xoc. Desaparegueren el 23% dels clubs esportius, i prop del 30% dels esportistes professionals hagueren d’abandonar les seves carreres per falta de recolzament mentre veien com els grans clubs de futbol, que tenien un deute acumulat de més de 2.000 milions en bona part per les seves gestions irresponsables i especulatives, eren rescatats amb avals i subvencions públiques a fons perdut o es destinaven molts recursos a la candidatura olímpica “Madrid 2020” en un context de crisi per la bombolla immobiliària i mala imatge internacional pels inacabables casos de corrupció.