Hi ha equips que surten a la pista i cerquen la victòria i n’hi ha que simplement l’esperen perquè saben que arribarà. Dissabte a Osca el Palmer Alma Mediterránea Palma no va frisar i el premi va comparèixer.
Hem de reconèixer que aquesta temporada la LEB no és molt addicta als experiments tàctics, a les novetats estratègiques. Quan un equip planteja algun concepte que surt de la rutina, que s’allunya del tòpic, crida l’atenció. Clar que hi ha rareses estratègiques, però poques i trivials. L’equip aragonès va plantejar un partit d’una manera poc usual i va intentar que l’excepció esdevingués norma, que el recurs es fes pràctica comuna. Sabia que el conjunt de Ciutat té un potencial ofensiu destacable i va idear una estructura defensiva farcida de trampes per minvar la seva producció.
De començament l’equip aragonès va proposar una zona mixta (caixa + 1) sobre el màxim anotador de la competició, Kristian Kulamäe. Quan el jugador estonià s’asseia a la banqueta, aquesta defensa s’aplicava sobre en Ronnie Harrell. Aquesta astúcia defensiva no és habitual i cerca descentrar el rival. S’utilitza en moments puntuals per rompre el ritme de partit, per desorientar els equips quadriculats (per cert, el Palma tàcticament és poc rígid). Els d’Osca inicialment van aconseguir el que cercaven. A més a més van assegurar el rebot defensiu i així van erosionar uns dels pilars més sòlids dels insulars, el rebot ofensiu. Els mallorquins van anotar només 9 punts al primer quart. Però l’equip aragonès la va voler estirar massa temps i no va resistir el talent ofensiu i la inspiració dels jugadors immobiliaris, perquè l’efecte sorpresa és efímer, dura pocs minuts. Aquest procediment defensiu, el de caixa + 1, pot resultar efectiu si s’aplica com a recurs i no com a norma, si s’estableix durant uns minuts i no durant tot un partit. A més a més ha d’anar acompanyada d’un encert ofensiu, que l’Osca no va tenir. En atac l’Osca va demostrar un dèficit important, unes mancances que expliquen per què l’equip només ha guanyat 3 partits: irregularitat en el triple, mala selecció de tir, cistelles fàcils errades i, sobretot, 20 pèrdues de pilota! Aspirar a guanyar un partit igualat amb aquesta quantitat de pilotes perdudes és una utopia.
Quan en Kullamäe i en Harrell coincidien en la pista, l’Osca plantejava una zona 2-3. Sabia en David Gómez, entrenador local, que en partits anteriors el Palmer s’havia mostrat dubtós a l’hora d’atacar una zona, però va oblidar que els palmesans avui són millors que aleshores, l’encert en el tir de llarga distància ha crescut en la mateixa proporció que ho han fet els jugadors i l’equip.
I la tercera opció defensiva, la individual, l’estratègia que més equips fan servir, la va emprar molt poc temps, perquè aturar les fortaleses atacants individuals d’alguns jugadors del Palma era complicat, perquè simplement l’atac visitant era superior a la defensa local.
Deia un amic meu que a les pissarres dels entrenadors tots els sistemes dibuixats acaben de manera exitosa. Malauradament aquesta brillantor no sempre es trasllada a la pista perquè els jugadors són els encarregats d’executar el projecte de la pissarra i perquè davant sempre hi ha un rival que cerca que la teoria no es converteixi en pràctica. Era qüestió de temps. El Palmer Palma va saber esperar el moment. La paciència és una virtut que caracteritza els equips grans.
