Ahir es va materialitzar una conseqüència més d’aquesta maleïda pandèmia: No poguérem veure el partit del gloriós a l’Estadi. I, com diu la Federació de Penyes, sense aficionats no hi hauria d’haver futbol. Tanta sort que per al partit d’ahir les penyes s’uniren per col·locar pancartes al camp i així fer arribar la seva escalfor als jugadors. A l’escola, també s’ha deixat sentir la pandèmia esborrant els tradicionals partits al pati. Sempre m’havia encantat veure aquests partidets que mantenien les regles de tota la vida i què tothom acatava sense massa discussió. Una era que la porteria estava feta amb dos pneumàtics o dues peces de roba que, una vegada situades, el porter sempre feia més petites. Una altra que mai havien de xutar a mitja alçada o a l’aire perquè no podien saber si era gol. Si es feia, tot l’equip cridava «alta». Sovint, aquell qui era menys hàbil per jugar es posava de porter, però sempre era substituït per un de més atlètic quan s’havia de tirar un penal. Les faltes només se xiulaven si eren molt clares o si qualcú acabava plorant. Tampoc existia el fora de joc. I... la que més m’agradava a mi: Encara que el partit anàs 15 a 0 quan tocava el timbre sempre algú deia: «El que marca guanya». I llavors el partit es resolia amb un darrer, i únic, gol. Ahir el vent hagués pogut convertir els partits en un enfrontament de pati d’escola però la superioritat que demostràrem va ser aclaparadora. Els 3 a 0 dels equips masculí i femení són prou aclaridors. L’equip de Txema Expósito va com un tir i ha agafat una envelada que el fa candidat als llocs més elevats de la taula classificatòria. Els al·lots de Jordi Roger sembla que han iniciat l’any amb una altra cara. Els canvis introduïts per l’entrenador a l’alineació li han donat un altre aire. I poguérem veure ahir que els jugadors començaven a saber a què juguen. Tot això s’ha de traduir en una victòria el proper dimecres a Getafe que ens apropi una mica més al nostre primer objectiu d’enguany, les tres primeres posicions.
