Avui no toca parlar d’aspectes esportius concrets del partit del diumenge. No opinaré de la irregularitat de l’equip ni de l’esforç que va haver de fer per igualar-lo; tampoc de la defensa pressionant que quasi va possibilitar la victòria, de la gran aportació del pivot Karamo Jawara ni de l’extraordinari bàsquet que el Tau va desplegar en el segon quart. Avui toca parlar del públic, de l’aficionat.
És cert que les mesures de seguretat que les autoritats obliguen a aplicar, ha reduït el nombre de persones que poden assistir a un esdeveniment esportiu. Però també ho és que, jornada rere jornada, a Son Moix, el recompte d’espectadors no supera els 300.
Per què? Sincerament, no ho sé. Si demanés a la gent per què va al pavelló o per què no hi va, segurament ho entendria. Puc imaginar algunes d’aquestes respostes, sobretot les dels que, per ara, no han volgut o pogut acudir a Son Moix. El fet que tots els partits es puguin veure per la tele, possiblement resta públic; el fet que la pandèmia espanti i faci que moltes persones es plantegin no accedir a espectacles com el de la LEB, també compta; o que el preu de les entrades o dels abonaments siguin considerats ‘exageradament’ cars; per ventura alguns entusiastes del bàsquet no s’han sentit identificats amb el nou projecte i no veuen motius d’il·lusió en la confecció d’una plantilla fruit d’una retallada econòmica considerable i necessària...
Sempre s’ha dit que els mallorquins «som així», «som especials». No seré jo qui critiqui la manera de ser i de pensar dels meus veïnats. Tots tenim retinguts a la memòria partits de l’antic Patronato amb un Son Moix ple als playoffs d’ascens o un Palau d’Inca amb milers d’aficionats, quan la ciutat del Raiguer era el centre del bàsquet mallorquí i se somniava amb la màxima categoria.
De la mateixa manera que el seguidor del bàsquet vol un equip guanyador i s’hi identifica amb molta facilitat, també s’ha de reconèixer que mantenir en aquests moments un equip a l’elit del bàsquet espanyol, és molt costós, difícil i meritós; com també que cada quinzena el parquet de Son Moix assisteix a un esforç i a una conducta d’un grup d’esportistes que mereixen, ara com ara, tot el reconeixement de l’enamorat del bàsquet.
Tenen sentit tots aquests afanys sense una massa social considerable que ho recolzi i ho valori?
