Des de 1942 fins a 1960 passàrem molts d'anys amb certa estabilitat 'emocional'. Vingueren ascensos, descensos, temporades bones i d'altres que no ho varen ser tant però eren moments en què l'afició 'balearica' tenia molt clar quin era el seu equip, d'on venia i quins eren els seus principis. L'afició de l'Atlètic Balears era pràcticament la mateixa que tenia el Baleares FC.
Però va arribar 1960 moment en què ja no hi havia volta de fulla, havíem de deixar Son Canals perquè la pressió urbanística ens ho exigia i va ser el moment de traslladar-nos al nostre estimat Estadi Balear. El fet de tenir un estadi nou, juntament amb l'arribada de nou capital, va possibilitar que l'any següent aconseguíssim l'ascens a Segona Divisió. Tot semblava que ens anava de cara, que res ens podria aturar: Teníem inversors, teníem estadi nou, estrenàvem categoria... no podíem demanar res pus.
Però les coses es varen començar a tòrcer i allò que en principi semblava de color de rosa, amb el temps es va anar fent cada vegada més fosc fins arribar al negre més absolut. Però...què va passar per arribar a jugar a Regional Preferent al Germans Escales? La majoria d'aficionats i alguns estudiosos ho deixen tot en mans de la mala sort que ens va portar a no ser capaços de superar les adversitats en moments puntuals.
És del tot cert que mai hem estat un equip amb sort i que aquesta ens ha perjudicat en més d'una ocasió. Des de la caiguda de les torres d'il·luminació, acabades d'instal·lar, per culpa d'un cap de fibló. Passant pels reiterats sortejos de la Copa del Rei que sempre ens emparellava amb rivals poc atractius, fins a passar per les fases d'ascens o descens que sempre acabàvem perdent... és la història d'un 'pupas' com el nostre homònim Atlético de Madrid. Però deixar-ho tot en mans de la mala sort és quedar-se a la superfície i no voler veure quins varen ser els vertaders problemes que feren que el nostre equip progressivament anàs perdent espectadors i capacitat competitiva.
La veritat és que tot va començar l'any 1959 quan vàrem decidir crear un Frankenstein. Al moment què haguérem de deixar Son Canals es va decidir fer un estadi d'unes dimensions que no havíem de menester i allunyat de la nostra massa social de tota la vida. El trasllat a S'Hort Nou feia que ens desmarcàssim d'una part dels aficionats de l'Atlètic Balears que vivia Son Canals. Vàrem deixar de ser un equip arrelat a una barriada i molts aficionats majors de tota la vida deixaren d'anar al futbol. Això vol dir que una part important de les persones que sabien quins eren els orígens històrics del nostre club quedaren fora.
Al costat de la pèrdua d'aficionats d'edat hi va haver la incorporació d'una part important de massa social nova que no se sentia identificada amb l'antic equip de Son Canals. Progressivament es va produir una pèrdua de la identitat i de no saber d'on veníem, és possible que intencionadament dins un context sociopolític que ho provocava, fins al punt que de l'etapa a Son Canals no en queda cap documentació, tota es va destruir. La construcció de l'Estadi Balear va implicar que havíem de fer coses que no ens eren pròpies. Construírem un camp amb capacitat per 23.000 persones jugant a Tercera quan en el camp del Mallorca n'hi cabien 18.000 jugant a Primera Divisió. Aquest va començar a ser un canvi en la idiosincràsia del nostre club, fèiem de bufes quan nosaltres sempre ens havíem caracteritzat per la senzillesa.
El canvi de filosofia del club, el rebuig de qualsevol senya del nostre passat humil i l'al·lèrgia a parlar de l'essència obrera tenia com a objectiu intentar igualar-nos al nostre etern rival. Això va provocar que es deixàs de parlar de qüestions socials sense ser capaços de veure les conseqüències que això ens havia de dur. Normalment els equips importants de cada lloc treuen la teoria què els clubs s'han de despolititzar. Aquest concepte teòric sembla molt guapo però, a la llarga, du uns perjudicis immensos als equips amb menys poder econòmic i esportiu.
En el nostre cas va provocar el declivi, esportiu i social, total. Per una banda la pèrdua d'identitat va conduir a què deixéssim de ser originals, l'original era l'altre i nosaltres ens convertírem en una mala còpia. Com és normal si algú havia de triar preferia el producte genuí. Quantes vegades hem sentit: 'ets mallorquí i no ets del Mallorca???' i això és perquè els regalàrem tots els pilars de la mallorquinitat.
Per altra banda érem incapaços d'incorporar aficionats joves. No podíem vendre al jovent cap diferència substancial amb els rivals perquè havíem girat l'esquena a les nostres arrels, l'única raó que podíem esgrimir perquè es fessin de l'Atlètic Balears era futbolística, aleshores, futbolísticament, l'equip de superior categoria té molts més arguments que nosaltres. La gran majoria de joves triaven el futbol de Primera Divisió i no perdien el temps a Tercera. Aquesta és la gran trampa que ens venen perquè els equips no es postulin per res i això té una conseqüència clara: el poderós esportivament sempre guanya! El final semblava cantat...la desaparició. Però com sempre alguna cosa fa que acabem subsistint...
Arribaren joves com en Lluc Martorell, Joan Ribot i Miquel Pou, es va crear Revolta Blanc-i-blava i la Federació de Penyes que reivindicaren els nostres orígens i defensaren les nostres arrels absolutament diferenciades dels rivals de ciutat. Es va tornar a parlar d'identitat i no tant de futbol, a partir d'aquell moment també la reactivació de l'afició i el creixement de la massa social. Això demostra que l'Atlètic Balears pot tenir qualsevol classe d'aficionat, tothom és necessari, sigui quina sigui la seva ideologia (sempre que sigui democràtica) però els aficionats no poden canviar les arrels ni la idiosincràsia del club perquè aleshores el convertiran en una altra cosa i això a la llarga, com hem tocat amb les mans, ens passa factura. Si vàrem ser capaços de superar una crisi com aquella no tenc cap dubte que amb el final de l'alarma sanitària, el futur serà nostre.
