Fa anys que tenc un amic nascut a Melilla i que és seguidor del club de la seva ciutat. Normalment quan parlàvem de futbol sempre ho fèiem amb una certa distància perquè jugàvem a categories diferents i mai ens enfrontàvem directament. Però darrerament això ha canviat. Només fa sis mesos jugàrem el play-off per ascendir què aconseguírem guanyar. Aquest any estam en el mateix grup de Segona Divisió B. Ara la rivalitat entre tot dos és màxima.
Al principi, quan el convidava a venir a l'Estadi a veure el gloriós, sempre me demanava: Vicenc, per què ets de l'Atlètic Balears?
La meva resposta sempre era la mateixa, li deia que era perquè a nosaltres mai ens han regalat res, tot el que hem aconseguit sempre ha estat amb un gran esforç i posant-lo tot. També perquè la majoria de jugadors que han passat pel club reconeixen el nostre fet diferencial, tant és així que l'any passat el crit de guerra dins el vestuari era: "això és Son Gotleu" i també perquè no veim l'Estadi Balear com un estadi, el veim com a ca nostra, els aficionats com a la nostra família i l'equip com a la nostra vida.
Ser de l'Atlètic no es pot descriure. Però quan algú, en un excés d'amabilitat, et deixa una bufanda vermella perquè fa fred i et surt una reacció alèrgica al coll, en aquell moment saps que el teu cor és blanc-i-blau.
Ahir, tant el meu amic com jo quedàrem contents. Nosaltres férem un dels nostres partits típics de fora camp quan jugam a no perdre. La conseqüència: tercer partit consecutiu com a visitant sense marcar. El resultat: aconseguir puntuar amb un joc molt poc vistós.
El punt negre de la jornada el vàrem tenir dissabte quan el juvenil A, per segon any consecutiu, pràcticament va dir adéu a l'ascens.
