En moltes ocasions els meus alumnes me demanen de quin equip som. D'un temps ençà, quan els responc que som de l'Atlètic Balears, ja no me miren amb una cara tan estranya, la tasca social i de donar a conèixer el gloriós comença a funcionar. Però ells, després, afinen la seva pregunta, que és la que volien fer realment: "No, no, volia dir si ets del Barça o del Madrid?". Quan els dic que de cap dels dos, que jo som de l'Atlètic Balears, me tornen a mirar com dient: "Aquest Vicenç està fatal".
He vist moltes fases d'ascens a Segona Divisió B, també els tres darrers play-off a Segona Divisió. Me vaig pintar les retxes blaves a la cara quan jugàrem contra el Mirandés a l'Estadi Balear. Vaig abraçar als meus amics amb cada gol d'en Nuha al darrer partit de l'any passat, i encara més fort, quan ens varen eliminar. He compartit records de futbol amb gent que ja no hi és. Això fa mal.
Ser de l'Atlètic és sentir que formes part d'alguna cosa molt més gran que tu. La llar no és un lloc, ni una ciutat, 'ca teva' és on hi ha la gent que estimes. Em sap greu, però no és possible ser d'un equip 'petit' i després ser del Real Madrid o del Barça, com una assegurança per formar-ne part en els moments grans. No m'interessa que els mitjans me diguin de quin club he de ser. Només som de l'equip al qual estim i aquest és de la meva terra. Ahir jugàrem contra el Real Madrid Castilla. Aquests filials on els equips 'grans' volen demostrar que controlen tot el mercat i que no te volen deixar ni les miques. Encara que per mi, és la mateixa sensació de quan hom va a un bar i demana una cervesa però s'ha de conformar amb una sense esperit perquè és l'única que tenen. No passàrem d'un empat, en un partit, què va demostrar que la nostra segona unitat no té les mateixes prestacions que la primera. Però, partit en què recolliren més de 3.000 kg de menjar a favor de SOS Mamás de Son Gotleu i organitzat per la Federació de Penyes de l'Atlètic Balears, hem demostrat per golejada que el cor blanc-i-blau és immens.
